cromets #d'autors tastats

cromets
de color
de col.lecció
navegants
contacta
arxius
 
Cromet 6. Cromet nascut després d'una nit de tango a Gràcia

mas

Borges

Més sobre el tango

“En un diálogo de Oscar Wilde se lee que la música nos revela un pasado personal que hasta ese momento ignorábamos y nos mueve a lamentar desventuras que no nos ocurrieron y culpas que no cometimos; de mi confesaré que no suelo oir El Marne o Don Juan sin recordar con precisión un pasado apócrifo, a la vez estoico y orgiástico, en el que he desafiado y peleado para caer al fin, silencioso, en un oscuro duelo a cuchillo. Tal vez la misión del tango sea esa: dar a los argentinos la certidumbre de haber sido valientes, de haber cumplido ya con las exigencias del valor y el honor.”

Jorge Luis Borges, “Evaristo Carriego”


Aquestes paraules de Borges sobre el tango –i sobre altres coses— a més de trobar-les a l’edició d’”Evaristo Carriego” (Emecé Editores), les trobareu en un disc de tangos amb lletres seves, cantades per Juan Sosa i recitades
–algunes— per Héctor Alterio: “Juan Sosa canta a Jorge L. Borges. Tangos, milongas, poemas”. Buenos Aires: Melopea, 1997. Una petita joia només apta per a amants de Borges i el tango; comprenc que a segons qui no li diguin absolutament res aquestes lletres ferrenyes i adustes.

Hi ha gent, fins i tot entre els admiradors de Borges, que en desconeixen la faceta de lletrista de tangos. Borges, al capdavall, com tants altres grans escriptors, és més conegut d’oïda que de vista, de vista posada en les seves pàgines, vull dir.

Els tangos de Borges reprenen el caire més èpic –si es pot dir així-- de la tradició tanguera, amb les seves arrels populars en la milonga. De fet, ell deia que escrivia milongas, no tangos, i que aquests eren una espècie d’estovament de la milonga. Potser no li agradava la tirada a l’estripamenta i al melodrama dels més popularitzats per gent com Gardel, per exemple, aquell sentimentalisme que els “compadritos” titllaven d’”amariconat”. La milonga sorgiria, doncs, de la necessitat d’invenció d’un passat heroic dels argentins, que és el que ve a dir en el fragment citat. I jo diria que no va escriure aquestes lletres només com a divertiment espontani, com ell afirmava, sinó que també se’n va servir per bastir la seva mitologia particular. L’alt nivell del joc de tota la seva literatura, amb aquell intent radical d’aparent apocrifisme aconseguit amb l’apropiació de la base culta de les diferents tradicions, potser necessitava un contrapunt d’invenció personal, també. I això ho va trobar conreant aquesta poesia popular, senzilla i “aliteraturitzada” –ho deia ell, però era una impostura més de les seves-- que li va permetre mitificar les seves arrels criolles amb un homenatge, també força sentimental, als seus avantpassats més o menys heroics.

Bé, tota aquesta disquisició una mica pedant sobre Borges ha vingut donada per l’assistència a un recital de tangos de Susana Rinaldi a Barcelona. (Com gairebé sempre, el pretext és el de menys.) El títol de l’espectacle: “El ayer, el hoy i el todavía” és una paràfrasi d’uns versos de la primera estrofa de “El tango”, de Borges: “¿Dónde estarán?, pregunta la elegía / de quienes ya no son, como si hubiera / una región en que el Ayer pudiera, / ser el Hoy, el Aún y el Todavía.” Si això no és literatura, ja m’ho explicareu.

El recital de Rinaldi s’anunciava com una mena d’homenatge a la veu de les dones en el tango i de reflex de la situació argentina actual. La segona qüestió s’hi presentava amb uns tocs lleugerament demagògics, però potser feia aquesta impressió pel peculiar caràcter argentí o per l’escapoliment d’algun gest histriònic de la cantant actriu al final de les cançons, no ho sé. En tot cas, qüestió de gustos. Quant al tema de la dona en el tango, jo diria que l’espectacle el toca d’esquitllentes. I amb això no vull dir que ho hagués de fer més a fons; simplement que, com passa sovint, la publicitat és enganyosa.

Posats a parlar de les dones i el tango, acabo recomanant un altre disc: Silvana Deluigi. “Tanguera. Woman in Tango”. Berlín: Welt Musik, 1992. Suposo que es troba a qualsevol botiga de discos ben assortida d’aquí. I val força la pena, de debò.

Rauxa

Enllaços: sobre Borges
links a diverses pàgines sobre Borges en anglès
més... en castellà.
botiga virtual del tangos
cromets11:22 a. m.
 
logo Babelia

Cromets agafats de babelia ( dissabte 9 de març)

Babèlia, suplement literari del Pais

El país de la Dickinson

.........
. Y es posible que, si la Dickinson pasase a nuestro lado, no la reconociésemos. ¿Cómo reconocer el genio y la grandeza en una solterona vestida de blanco que sale a pasear con su perro? Nos parecería extravagante, estrafalaria, y a nosotros no nos gusta la extravagancia; nos gusta la locura. La locura no habla en susurros, sino que vocifera y viste indumentarias insólitas de vivos colores. Es verdad que tal vez ninguno de sus contemporáneos la reconocería tampoco. Pero ellos no estaban allí con los prismáticos enfocados y a punto; ni siquiera tenían prismáticos. Al pasar a su lado, no obstante, debieron de experimentar una sensación espeluznante y muy intensa, porque la furia del mar al embestir alcanza y estremece incluso a los guijarros del camino y los hierbajos de las charcas. Puede que nosotros experimentásemos una sensación similar y puede que no. No la habríamos reconocido. Ni siquiera habríamos reparado en ella. Bovaristas como somos, llenos de autocompasión, nos sentimos escépticos e incrédulos ante todo cuanto pasa a nuestro lado con indumentaria provinciana de diario. En sus versos no hay autocompasión. Tampoco ningún eco de nostalgia o melancolía, el anhelo o el llanto por correr otra suerte. No hay lágrimas en ellos. La suya es una afirmación de soledad voluntaria, inexorable y trágica.
'This is my letter to the World / That never wrote to Me. .




E. Dickinson: El misterio hecho voz

ennlláç en anglès
poemes



Part Three: Love

XXXVII


LOVE is anterior to life,
Posterior to death,
Initial of creation, and
The exponent of breath.


 apunt d’E Dickinson
cromets10:42 a. m.
 
Cromet 5. de la sèrie "autors i paisatges"

De què parlem quan parlem de Carver?

room

No és un autor sobre el qual m'hagi abraonat per xuclar-li tota la tinta literària. N'he llegit algun recull de contes. Cada conte llegit de carver m'ha deixat Kao, cada conte m'ha recordat dramàticament aquella advertència pugilística de Cortazar, "las novelas ganan por puntos, los cuentos por Kao". Em pregunto per la potència d'aquesta literatura que no em mou a llegir-la però que, quan ho faig, em bufeteja. Els seus personatges atordits, esmaperduts, inconscients de la seva pròpia existència, sempre grisa, mediocre, mediocre fins i tot quan esclata la violència més brutal; els seus retalls d'històries que desmenteixen, desmanyotats, la consistència d'una vida humana; els paisatges desolats de carreteres, pobles i motels de Nord-Amèrica, que sempre imagino a través dels quadres de Hooper... Tot plegat, és una elegia immensa, tristíssima, que plora per l'ànima perduda malgrat no permetre's una sola llàgrima, la qual només podria provindre que de l'ànima i desmentiria la buidor... Un plor sec és Carver, assecat sota la patina quasi uniforme de brutícia quotidiana.

Si jugués a fer mes cles en la paleta d'un pintor despistat, provaria d'endur-me tot el realisme brut i contemporani ( són sinònims aquests adjectius?) de Carver a les estances abandonades d'un castell de literatura gòtica, perdut al bell mig d'Europa, on, temps era temps, s'hi vivia el terror, la luxúria, l'ambició, el desig d'immortalitat; les restes d'uncastell, de mica en mica, abandonat perls seus habitants originaris, si bé potser immortals, ja massa vells, avorrits, esgotats per l'empresa titànica de ser humans fins a la monstruositat, desaforadament humans. Els personatges de Carver s'hi passegen, sense saber que hi són, i, doncs, és clar, no li desvetllen l'ànima. Amunt i acall, li van llevant la pols, això sí, sense adonar-se'n. sense adinar-se'n, la pols és l'únic que li pdoen llevar.

Dolors.C
viatge

Una cita per acabar ( de fet, si hagués sigut per començar, hauríem acabat molt abans)

" Així doncs, vaig tornar a Nova York, des d'on el mateix dia vaig sortir amb un cotxe de lloguer en direcció nord-oest per la State Higway 17, passant per nombroses ciutats més o menys importants que, a pesar dels noms, alguns dels quals m'eren familiars, semblaven construïdes en terra de ningú. Monroe, Monticello, Middletown, Wurtsboro, Wawarsing, Colchester i Cadosia, Deposit, Delhi, Neversink i Niniveh... Em feia la impressiño d'estar en un cotxe teledirigit que avançava per un país de joguina sobredimensionat, per al qual un infant gegant i invisible havia escollit els noms a l'atzar d'entre les ruïnes d'un altre món abandonat feia temps" ( W.G, Sebald, Els emigrants)
cromets7:15 a. m.