Divendres, 31 d'octubre
L'home que enyorava els miralls
Avui hem sabut d'un altre escriptor que ha tancat el llibre de la seva vida. Una vida llarga i plena d'imaginació i ironia és la que ha tingut Joan Perucho.Si voleu llegir algunes de les seves pàgines, entreu en aquest cau i en aquest article del seu amic Josep Maria Espinàs
Perucho enyorava l'invisible
Vaig conèixer l'escriptor Joan Perucho quan érem joves. En un despatx d'una assegurança de vidres. No sé en condició de què hi col.laborava. ¿És possible que d'aquest contacte, prosaic, amb els vidres en naixés la seva obsessió (literària) pels miralls? El vidre és útil, mentre que el mirall pot ser màgic. Perucho es preguntava què hi havia al darrere --no al davant-- d'un mirall.
A Perucho, que acaba de morir, li interessava el misteri i la imaginació, i aquests ingredi- ents són els que va convertir en matèria de literatura. ¿Potser perquè, convertit en jutge en terres rurals, buscava la creació d'un món que l'allunyés del realisme dels documents judicials? Per a mi, els seus llibres més innovadors, i potser més perdurables, són dues novel.les escrites els anys 1947 i 1960 --Llibre de cavalleries i Les històries naturals-- que suposaven l'aparició d'una literatura enormement suggestiva i personal, una literatura d'"enyorança d'allò que no es pot ni veure ni tocar".
Perquè Perucho ha estat sempre un enyorador. Enyorava els anys 20 i 30, "l'època en què els nois miràvem els cromos de la xocolata Amatller", com diu a Diana i la Mar Morta. Però tam- bé sentia la nostàlgia del regne d'Aragó i, remuntant-se més en el temps, estic segur que li hauria agradat ser un cardenal del segle XIV, o potser un príncep de la Toscana, amic d'escoltar versos i cançons mentre escurava un xai rostit.
El recordo de quan era encara jove i pletòric, gesticulador, apassionat. S'exaltava --mentalment però també físicament, movent-se inquiet en una butaca; em semblava, a vegades, que es posaria a volar-- quan parlava de fets estranys, fossin reals o inventats. No li faltaven temes, la seva cultura era immensa. Jo penso que volia ser anacrònic, com el seu amic Nèstor Luján, amb qui compartia el disgust davant la societat moderna. Perucho, com Luján, es va construir com un personatge.
Amb els anys es va anar tancant, es va refugiar en el seu món, dedicat a l'evocació, preparant- se per al trànsit a aquella altra vida, invisible, en la qual creia tan decididament.
El periódico/ 31-10-03
cromets5:20 a. m.L'home que enyorava els miralls
Avui hem sabut d'un altre escriptor que ha tancat el llibre de la seva vida. Una vida llarga i plena d'imaginació i ironia és la que ha tingut Joan Perucho.Si voleu llegir algunes de les seves pàgines, entreu en aquest cau i en aquest article del seu amic Josep Maria EspinàsPerucho enyorava l'invisible
Vaig conèixer l'escriptor Joan Perucho quan érem joves. En un despatx d'una assegurança de vidres. No sé en condició de què hi col.laborava. ¿És possible que d'aquest contacte, prosaic, amb els vidres en naixés la seva obsessió (literària) pels miralls? El vidre és útil, mentre que el mirall pot ser màgic. Perucho es preguntava què hi havia al darrere --no al davant-- d'un mirall.
A Perucho, que acaba de morir, li interessava el misteri i la imaginació, i aquests ingredi- ents són els que va convertir en matèria de literatura. ¿Potser perquè, convertit en jutge en terres rurals, buscava la creació d'un món que l'allunyés del realisme dels documents judicials? Per a mi, els seus llibres més innovadors, i potser més perdurables, són dues novel.les escrites els anys 1947 i 1960 --Llibre de cavalleries i Les històries naturals-- que suposaven l'aparició d'una literatura enormement suggestiva i personal, una literatura d'"enyorança d'allò que no es pot ni veure ni tocar".
Perquè Perucho ha estat sempre un enyorador. Enyorava els anys 20 i 30, "l'època en què els nois miràvem els cromos de la xocolata Amatller", com diu a Diana i la Mar Morta. Però tam- bé sentia la nostàlgia del regne d'Aragó i, remuntant-se més en el temps, estic segur que li hauria agradat ser un cardenal del segle XIV, o potser un príncep de la Toscana, amic d'escoltar versos i cançons mentre escurava un xai rostit.
El recordo de quan era encara jove i pletòric, gesticulador, apassionat. S'exaltava --mentalment però també físicament, movent-se inquiet en una butaca; em semblava, a vegades, que es posaria a volar-- quan parlava de fets estranys, fossin reals o inventats. No li faltaven temes, la seva cultura era immensa. Jo penso que volia ser anacrònic, com el seu amic Nèstor Luján, amb qui compartia el disgust davant la societat moderna. Perucho, com Luján, es va construir com un personatge.
Amb els anys es va anar tancant, es va refugiar en el seu món, dedicat a l'evocació, preparant- se per al trànsit a aquella altra vida, invisible, en la qual creia tan decididament.
El periódico/ 31-10-03
Dilluns, 20 d'octubre
Recomanació literària d'en Broc: Les vides dels animals
Perquè no diguin que als animals no ens interessa el món que ens envolta: aquí teniu una lectura que parla de les nostres vides i dels nostres drets: Les vides dels aninals de J.M Coetzee. L'he començat a llegir i promet. La mas em fa d'intermediària en la feina. L'estic fent servir de disc dur i ja em mira amb una altra cara.
Com a mostra, aquest trosset...
En el seu ésser més profund, a Sultà no li interessa el problema dels plàtans. Només la programació unilateral del científic l'obliga a concentrar-s'hi. La qüestió que realment el preocupa, la mateixa que preocupa a la rata, el gat i a tots els animals que estan atrapats a l'infern del laboratori o del zoològic, és: ¿On és casa meva i com hi puc arribar?
Si mesurem la distància del simi de kafka, amb l'esmoquing, la corbata de llaç i la carpeta amb els apunts de la conferència, a aquesta trista corrua de captius que desfilen a les instal.lacions de Tenerife, veiem com de lluny ha arribat Red Peter. Amb tot, tenim el dret a preguntar: ¿a canvi del prodigiós desenvolupament intel.lectual que ha aconseguit, a canvi de la retòrica acadèmica i l'etiqueta de les conferències en cercles intel.lectuals, a què ha hagut de renunciar? La resposta és: a moltes coses, inclosa la descendència, la successió. Només que tingués una mica de seny, Red Poter no hauria tingut fills. Perquè amb la femella desesperada i mig boja amb la qual els seus capturadors el volen fer aparellar només podria ser pare d'un monstre...
J. M. Coetzee. Les vides dels animals. pg35, Empuries, Narrativa
cromets2:46 p. m.Recomanació literària d'en Broc: Les vides dels animals
Perquè no diguin que als animals no ens interessa el món que ens envolta: aquí teniu una lectura que parla de les nostres vides i dels nostres drets: Les vides dels aninals de J.M Coetzee. L'he començat a llegir i promet. La mas em fa d'intermediària en la feina. L'estic fent servir de disc dur i ja em mira amb una altra cara.Com a mostra, aquest trosset...
En el seu ésser més profund, a Sultà no li interessa el problema dels plàtans. Només la programació unilateral del científic l'obliga a concentrar-s'hi. La qüestió que realment el preocupa, la mateixa que preocupa a la rata, el gat i a tots els animals que estan atrapats a l'infern del laboratori o del zoològic, és: ¿On és casa meva i com hi puc arribar?
Si mesurem la distància del simi de kafka, amb l'esmoquing, la corbata de llaç i la carpeta amb els apunts de la conferència, a aquesta trista corrua de captius que desfilen a les instal.lacions de Tenerife, veiem com de lluny ha arribat Red Peter. Amb tot, tenim el dret a preguntar: ¿a canvi del prodigiós desenvolupament intel.lectual que ha aconseguit, a canvi de la retòrica acadèmica i l'etiqueta de les conferències en cercles intel.lectuals, a què ha hagut de renunciar? La resposta és: a moltes coses, inclosa la descendència, la successió. Només que tingués una mica de seny, Red Poter no hauria tingut fills. Perquè amb la femella desesperada i mig boja amb la qual els seus capturadors el volen fer aparellar només podria ser pare d'un monstre...
J. M. Coetzee. Les vides dels animals. pg35, Empuries, Narrativa