Dissabte, 27 de desembre
Tres nadals
I ja en van tres... el títol, no enganya. Són contes, tenen ambientació nadalenca i personatges coneguts per tots. Però, com ja sabem, les aparences enganyen i Quim Monzó ens descobrirà aquella cara del Nadal que acostumen amagar a tots.
Ponç Puigdevall
Tres Nadals. Quim Monzó
Quaderns crema
Si hagués de delimitar l'espai moral que caracteritza els temps nadalencs es podrien triar tres paraules plenes de futur: el nadal és una època d'universalitat perquè s'ha d'aconseguir que l'emoció triomfi en els cors càndids de tots els nens del món, que traspassi qualsevol barrera geogràfica i s'instal.li en l'ànim dels adults que volen il.lusionar-se amb la nostàlgia; el nadal és també una època de sentimentalitat exacerbada on predominen les paraules abstractes- bondat, amistat, pietat, solidaritat- fetes servir per tots aquells que volen salvar la Humanitat, fetes servir per tots aquells que volen trobar una solució correcta als problemes i els conflictes del món. El nadal, finalment, és una època propícia per consolidar una mirada hiperbòlica cap als fenòmens externs, una època excel.lent per reduir l'univers a un seguit de signes senzills i eloqüents: el nadal , en fi, és el temps dels joguets i de les colònies, dels turrons, el cava i les espelmes decoratives, és el temps de la rifa i d'una multitud atrafegada pels carrers movent-se i avançant a poc a poc segons el ritme d'unes músiques estridents. Per sort, contra la rutina, la falta d'imaginació i la xerrameca sensa coherència, contra la frase sense ideologia de la correcció política, hi ha qui s¡atreveix a fossilitzar el ritual i a interpretar amb ulls nous unes accions i uns fets que el pas del temps ha vernissat de color il.lògic.
No seria gaire perjudicial que tots els pobres d'esperit que consideren l'obra de Quim Monzó com la causa de la malaltia degenerativa que travessa l'esquelet de la literatura catalana d'avui s'entretinguessin en la lectura dels contes inclosos a Tres Nadals. Potser hi haurà qui vegi en aquest llibre una estratègia comercial i oportunista, com si aquestes paraules designessin un acte delictiu contra l'autèntica puresa literària, però no representaria cap exercici insà llegir unes quantes vegades aquests tres contes
perquè s'adonarien que la qualitat no està renyida amb la diversió, i es podria respondre sense dificultat a una pregunta de l'èspècie següent: ¿per què cada text escrit per Monzó es converteix en una màquina que arrossega infatigablement el lector des de l'inici fins al final sense cap tipus d'esforç? ¿I per què cada frase escrita per Monzó convida a passar de seguida a la que ve després amb una mena d'inquietud per saber la sorpresa que l'espera? És una pregunta de resposta fàcil: les afirmacions retòriques de Monzó se sostenen pel seu encís musical, sense cap embelliment superflu de les imatges i, com un regal, cada conte seu dissipa la boira de la casuística psicològica, sempre a favor del discurs clar i brutal caigui el qui caigui, a l'altra banda de tot allò que faci pudor de càlcul o hipocresia. Sobre tres motius típicament nadalencs - un pessebre, un ambient hivernal i els tres reis d'orien-, Monzó construeix tres fantasmagories destructives a la manera de Donald Marthelme o Rover Coover: "Nadal blanc" és una més que notable escenificació de l'esperit lúdic de la infantesa, "La venedora de mistos" és una reversió d'un dels contes clàssics d'ambient nadalenc i que serveix alhora per confirmar que tots els bons escriptors són uns crítics literaris fustrats, i "La comissió" és un deliri burocràtic, un caos moralment provincià que pot remetre la memòria de les seqüències més tristes i ferotges de Plácido.
Quin Monzó es col.loca als antípodes de la lentitud, de la sentimentalitat i de la càrrega minuciosa de detalls prescindibles. És un tòpic, però és veritat: mentre hi hagi un escriptor com ell, denunciant l'instint gregari i els tripijocs lèxics, la literatura catalana pot respirar saludablement perquè sempre hi haurà la garantia del predomini de la raó i la crítica. Contra la universalitat fàcilement mediocre, contra els falsos bons sentiments i contra la mirada senzilla i hiperbòlica, els Tres Nadals de Quim MOnzó vénen a afirmar que no tot és mentida en el panorama litarari català.
Quadern/El Pais/25-12-03
cromets1:59 p. m.Tres nadals
I ja en van tres... el títol, no enganya. Són contes, tenen ambientació nadalenca i personatges coneguts per tots. Però, com ja sabem, les aparences enganyen i Quim Monzó ens descobrirà aquella cara del Nadal que acostumen amagar a tots.Ponç Puigdevall
Tres Nadals. Quim Monzó
Quaderns crema
Si hagués de delimitar l'espai moral que caracteritza els temps nadalencs es podrien triar tres paraules plenes de futur: el nadal és una època d'universalitat perquè s'ha d'aconseguir que l'emoció triomfi en els cors càndids de tots els nens del món, que traspassi qualsevol barrera geogràfica i s'instal.li en l'ànim dels adults que volen il.lusionar-se amb la nostàlgia; el nadal és també una època de sentimentalitat exacerbada on predominen les paraules abstractes- bondat, amistat, pietat, solidaritat- fetes servir per tots aquells que volen salvar la Humanitat, fetes servir per tots aquells que volen trobar una solució correcta als problemes i els conflictes del món. El nadal, finalment, és una època propícia per consolidar una mirada hiperbòlica cap als fenòmens externs, una època excel.lent per reduir l'univers a un seguit de signes senzills i eloqüents: el nadal , en fi, és el temps dels joguets i de les colònies, dels turrons, el cava i les espelmes decoratives, és el temps de la rifa i d'una multitud atrafegada pels carrers movent-se i avançant a poc a poc segons el ritme d'unes músiques estridents. Per sort, contra la rutina, la falta d'imaginació i la xerrameca sensa coherència, contra la frase sense ideologia de la correcció política, hi ha qui s¡atreveix a fossilitzar el ritual i a interpretar amb ulls nous unes accions i uns fets que el pas del temps ha vernissat de color il.lògic.
No seria gaire perjudicial que tots els pobres d'esperit que consideren l'obra de Quim Monzó com la causa de la malaltia degenerativa que travessa l'esquelet de la literatura catalana d'avui s'entretinguessin en la lectura dels contes inclosos a Tres Nadals. Potser hi haurà qui vegi en aquest llibre una estratègia comercial i oportunista, com si aquestes paraules designessin un acte delictiu contra l'autèntica puresa literària, però no representaria cap exercici insà llegir unes quantes vegades aquests tres contes
perquè s'adonarien que la qualitat no està renyida amb la diversió, i es podria respondre sense dificultat a una pregunta de l'èspècie següent: ¿per què cada text escrit per Monzó es converteix en una màquina que arrossega infatigablement el lector des de l'inici fins al final sense cap tipus d'esforç? ¿I per què cada frase escrita per Monzó convida a passar de seguida a la que ve després amb una mena d'inquietud per saber la sorpresa que l'espera? És una pregunta de resposta fàcil: les afirmacions retòriques de Monzó se sostenen pel seu encís musical, sense cap embelliment superflu de les imatges i, com un regal, cada conte seu dissipa la boira de la casuística psicològica, sempre a favor del discurs clar i brutal caigui el qui caigui, a l'altra banda de tot allò que faci pudor de càlcul o hipocresia. Sobre tres motius típicament nadalencs - un pessebre, un ambient hivernal i els tres reis d'orien-, Monzó construeix tres fantasmagories destructives a la manera de Donald Marthelme o Rover Coover: "Nadal blanc" és una més que notable escenificació de l'esperit lúdic de la infantesa, "La venedora de mistos" és una reversió d'un dels contes clàssics d'ambient nadalenc i que serveix alhora per confirmar que tots els bons escriptors són uns crítics literaris fustrats, i "La comissió" és un deliri burocràtic, un caos moralment provincià que pot remetre la memòria de les seqüències més tristes i ferotges de Plácido.
Quin Monzó es col.loca als antípodes de la lentitud, de la sentimentalitat i de la càrrega minuciosa de detalls prescindibles. És un tòpic, però és veritat: mentre hi hagi un escriptor com ell, denunciant l'instint gregari i els tripijocs lèxics, la literatura catalana pot respirar saludablement perquè sempre hi haurà la garantia del predomini de la raó i la crítica. Contra la universalitat fàcilement mediocre, contra els falsos bons sentiments i contra la mirada senzilla i hiperbòlica, els Tres Nadals de Quim MOnzó vénen a afirmar que no tot és mentida en el panorama litarari català.
Quadern/El Pais/25-12-03
Dissabte, 20 de desembre
¿Heu donat corda al rellotge...?
Quina pregunta més innocent, diria la gent. No pensa pas el mateix el pare de Tristam Shandy quan parla del seu fill. Segons ell, hi ha preguntes capaces d'aturar altres rellotges. Amb aquesta reflexió sobre la importància de preparar bé el viatge que ens conduirà a la vida comença la novel.la "Vida i opinions de Tristam Shandy" de Laurence Sterne
Tant de bo que el pare o la mare, o en realitat tots dos - que tots dos, en rigor, en tenien la mateixa obligació-, haguessin pensat què anaven a fer quan em van engendrar. Si haguessin considerat degudament les conseqüències d'allò que feien: que no únicament en depenia la producció d'un ser racional, sinó que possiblement la bona formació i temperatura d'aquell cos, tal volta del seu geni i del seu temperament mateix, i, pel que sabien en contra, fins el destí de tot casa seva podia agafar un caire segons els humors i capteniments aleshores predominants... Si haguessin sospesat i considerat degudament tot això, i procedit en conseqüència, estic plenament convençut que jo hauria fet una fila ben diferent al món d'aquesta en què el lector és probable que em vegi. Creieu-me, bona gent, això no és una cosa tan poc important com molts de vosaltres pugueu pensar. Gosaria dir que tots heu sentit a parlar dels esperits animals, de com són transfosos de pares a fills, i això i allò, i tot de coses per l'estil. Doncs bé, us puc assegurar que les nou desenes parts del cap d'un home - o del seu mal cap-, els seus èxits i fracassos en aquest món, depenen de llurs moviments i activitat, i de les diferents rutes i grutes en què els fiques; de manera que una vegada es posen en marxa, sigui per a bé o per a mal, que això no hi fa res, se'n van amuntegats com si es tornessin beneits; i, pitjant el camí amb els mateixos passos una i altra vegada, aviat en fan una carrertera, plana i llisa com el caminal d'un jardí, que, així que s'acostumen, ni el Dimoni és capaç de fer-los fora, de vegades.
"Perdoneu - va dir la meva mare- , ¿ No us heu descuidat de donar corda al rellotge...? " Vatuad...! - va cridar el meu pare, fent una exclamació, però alhora pretenent moderar la veu- ¿Mai cap dona, des que el món és món, ha interromput un home amb una pregunta tan ruc?"
- Perdoneu, què deia el vostre pare?
- No res
Doncs, positivament, no hi veig, en la pregunta, res de mal ni de bé.
- Doncs deixeu-me dir, senyor, que pel cap baix va ser una pregunta molt intenpestiva, perquè va escampar i dispersar els esperits animals, que tenen la missió d'acompanyar i anar agafats de la mà de l'HOMUNCLE i conduir-lo sa i estalvi al lloc destinat a la seva recepció (...)
Així doncs, benvolgut senyor, si hagués sofert algun accident en el seu camí solitari, què? - o que, de la por que en tingués, natural en un viatger tan petit, el senyoret hagués arribat al final del viatge esgotat com una mala cosa; sense força muscular i amb la virilitat feta un pellingo; amb els esperits animals arrugats una cosa de no dir, i que en aquest trist i desordenat estat de nervis hagués estat víctima d'espants sobtats, o d'una sèrie de malsons i fantasies extravagants durant nou llarguíssims mesos seguits... Tremolo de pensar quina base no hauria posat per a les mil i unes debilitats de cos i ànima, que ni la traça del metge ni del filòsof no haurien pogut arreglar mai més del tot
Vida i opinions de Tristam Shandy. Laurence Sterne. Traducció Joaquim Mallafré. Ed Proa. Pg. 13 i 14
Enllaços:
Tristam Shandy online
Laurence Sterne i la seva obra
cromets11:53 a. m.¿Heu donat corda al rellotge...?
Quina pregunta més innocent, diria la gent. No pensa pas el mateix el pare de Tristam Shandy quan parla del seu fill. Segons ell, hi ha preguntes capaces d'aturar altres rellotges. Amb aquesta reflexió sobre la importància de preparar bé el viatge que ens conduirà a la vida comença la novel.la "Vida i opinions de Tristam Shandy" de Laurence SterneTant de bo que el pare o la mare, o en realitat tots dos - que tots dos, en rigor, en tenien la mateixa obligació-, haguessin pensat què anaven a fer quan em van engendrar. Si haguessin considerat degudament les conseqüències d'allò que feien: que no únicament en depenia la producció d'un ser racional, sinó que possiblement la bona formació i temperatura d'aquell cos, tal volta del seu geni i del seu temperament mateix, i, pel que sabien en contra, fins el destí de tot casa seva podia agafar un caire segons els humors i capteniments aleshores predominants... Si haguessin sospesat i considerat degudament tot això, i procedit en conseqüència, estic plenament convençut que jo hauria fet una fila ben diferent al món d'aquesta en què el lector és probable que em vegi. Creieu-me, bona gent, això no és una cosa tan poc important com molts de vosaltres pugueu pensar. Gosaria dir que tots heu sentit a parlar dels esperits animals, de com són transfosos de pares a fills, i això i allò, i tot de coses per l'estil. Doncs bé, us puc assegurar que les nou desenes parts del cap d'un home - o del seu mal cap-, els seus èxits i fracassos en aquest món, depenen de llurs moviments i activitat, i de les diferents rutes i grutes en què els fiques; de manera que una vegada es posen en marxa, sigui per a bé o per a mal, que això no hi fa res, se'n van amuntegats com si es tornessin beneits; i, pitjant el camí amb els mateixos passos una i altra vegada, aviat en fan una carrertera, plana i llisa com el caminal d'un jardí, que, així que s'acostumen, ni el Dimoni és capaç de fer-los fora, de vegades.
"Perdoneu - va dir la meva mare- , ¿ No us heu descuidat de donar corda al rellotge...? " Vatuad...! - va cridar el meu pare, fent una exclamació, però alhora pretenent moderar la veu- ¿Mai cap dona, des que el món és món, ha interromput un home amb una pregunta tan ruc?"
- Perdoneu, què deia el vostre pare?
- No res
Doncs, positivament, no hi veig, en la pregunta, res de mal ni de bé.
- Doncs deixeu-me dir, senyor, que pel cap baix va ser una pregunta molt intenpestiva, perquè va escampar i dispersar els esperits animals, que tenen la missió d'acompanyar i anar agafats de la mà de l'HOMUNCLE i conduir-lo sa i estalvi al lloc destinat a la seva recepció (...)
Així doncs, benvolgut senyor, si hagués sofert algun accident en el seu camí solitari, què? - o que, de la por que en tingués, natural en un viatger tan petit, el senyoret hagués arribat al final del viatge esgotat com una mala cosa; sense força muscular i amb la virilitat feta un pellingo; amb els esperits animals arrugats una cosa de no dir, i que en aquest trist i desordenat estat de nervis hagués estat víctima d'espants sobtats, o d'una sèrie de malsons i fantasies extravagants durant nou llarguíssims mesos seguits... Tremolo de pensar quina base no hauria posat per a les mil i unes debilitats de cos i ànima, que ni la traça del metge ni del filòsof no haurien pogut arreglar mai més del tot
Vida i opinions de Tristam Shandy. Laurence Sterne. Traducció Joaquim Mallafré. Ed Proa. Pg. 13 i 14
Enllaços:
Tristam Shandy online
Laurence Sterne i la seva obra