Dijous, 10 d'abril
La senyora Dalloway de Virginia Woolf va ser un dels primers que em van recomanar en arribar a la facultat. Vaig llegir-ne la traducció castellana. Tot seguit vaig comprar la resta de les seves novel.les. Em devia costar d'entendre'l, però disposava de tot el temps del món. Ara és el moment d' assaborir-lo sense preses.
Getting old, grey hairs, that sort of thing . . .
The compensation of growing old, Peter Walsh thought, coming out of Regent's Park, and holding his hat in his hand, was simply this; that the passions remain as strong as ever, but one has gained--at last!--the power of taking hold of experience, of turning it round, slowly, in the light.
(fragment traduït del començament del llibre)
Ara no diria a ningú enlloc què era això o allò. Se sentia molt jove i al mateix temps molt envellida. Travessava com un ganivet totes les coses; i al mateix temps n'estava fora, mirant. Tenia la perpètua sensació, mentre comtemplava els taxis, d'estar-ne fora, fora, fora, molt lluny del mar, i sola; sempre havia considerat que viure era molt perillós, encara que només fos un dia. I no és perquè es cregués intel.ligent ni extraordinària. Ignorava com se les havia arreglat per anar vivint amb els escassos coneixements que Fräulein Daniels li havia impartit. No sabia res; ni idiomes, ni història; ara poques vegades llegia un llibre, a no ser que fos de memòries, al llit; i tanmateix això li semblava absorvent; tot això; els taxis que passaven; i que mai no diria de Peter, ni diria de ella mateixa, sóc això, sóc allò......
Caminant cap a Bond Street, es va preguntar si tenia cap importància que forçosament deixés d'existir: tot això hauria de continuar sense ella; es va sentir molesta. ¿ O potser esdevenia un consol pensar que la mort no cloïa res, sinó que, en certa manera, en els carrers de Londres, en l'anar i venir de les coses, ella sobrevivia. Peter sobrevivia, vivien l'un dins l'altre, i ella formava part, n'estava segura, de la mateixa casa, malgrat ser lletja i rònega: part de la gent que no coneixia, que formava com una boira entre la gent que millor coneixia, que l'alçaven fins a dipositar-la sobre les seves branques, tal com havia vist que els arbres alcen la boira, i que la seva vida i ella mateixa s'extenien fins a molt lluny? ¿ En què somiava, mentre comtemplava l'aparador de Hatchards? ¿Què pretenia recobrar? ¿ La imatge d'una blanca matinada al camp, mentre en el llibre obert llegia
No temis més la cremor del sol.
Ni les furioses ràbies hivernals
cromets2:37 p. m.La senyora Dalloway de Virginia Woolf va ser un dels primers que em van recomanar en arribar a la facultat. Vaig llegir-ne la traducció castellana. Tot seguit vaig comprar la resta de les seves novel.les. Em devia costar d'entendre'l, però disposava de tot el temps del món. Ara és el moment d' assaborir-lo sense preses.
Getting old, grey hairs, that sort of thing . . .The compensation of growing old, Peter Walsh thought, coming out of Regent's Park, and holding his hat in his hand, was simply this; that the passions remain as strong as ever, but one has gained--at last!--the power of taking hold of experience, of turning it round, slowly, in the light.
(fragment traduït del començament del llibre)
Ara no diria a ningú enlloc què era això o allò. Se sentia molt jove i al mateix temps molt envellida. Travessava com un ganivet totes les coses; i al mateix temps n'estava fora, mirant. Tenia la perpètua sensació, mentre comtemplava els taxis, d'estar-ne fora, fora, fora, molt lluny del mar, i sola; sempre havia considerat que viure era molt perillós, encara que només fos un dia. I no és perquè es cregués intel.ligent ni extraordinària. Ignorava com se les havia arreglat per anar vivint amb els escassos coneixements que Fräulein Daniels li havia impartit. No sabia res; ni idiomes, ni història; ara poques vegades llegia un llibre, a no ser que fos de memòries, al llit; i tanmateix això li semblava absorvent; tot això; els taxis que passaven; i que mai no diria de Peter, ni diria de ella mateixa, sóc això, sóc allò......
Caminant cap a Bond Street, es va preguntar si tenia cap importància que forçosament deixés d'existir: tot això hauria de continuar sense ella; es va sentir molesta. ¿ O potser esdevenia un consol pensar que la mort no cloïa res, sinó que, en certa manera, en els carrers de Londres, en l'anar i venir de les coses, ella sobrevivia. Peter sobrevivia, vivien l'un dins l'altre, i ella formava part, n'estava segura, de la mateixa casa, malgrat ser lletja i rònega: part de la gent que no coneixia, que formava com una boira entre la gent que millor coneixia, que l'alçaven fins a dipositar-la sobre les seves branques, tal com havia vist que els arbres alcen la boira, i que la seva vida i ella mateixa s'extenien fins a molt lluny? ¿ En què somiava, mentre comtemplava l'aparador de Hatchards? ¿Què pretenia recobrar? ¿ La imatge d'una blanca matinada al camp, mentre en el llibre obert llegia
No temis més la cremor del sol.
Ni les furioses ràbies hivernals