cromets #d'autors tastats

cromets
de color
de col.lecció
navegants
contacta
arxius
 
Dimecres, 25 d'agost


I would prefer not to

Preferiria no fer-ho... és una manera discreta, elegant i contundent de negar-se a fer el que et manen o demaneque preferim no fer-ho. Tota una temptació... Una reposta que, per inusual, actua com una bomba i desarma l'interlocutor. Herman Melville la fa creïble. Utilitza la ironia i la tendresa per presentar-nos els personatges i l'acció, i tot seguit ens convida saber què passaria si responguéssim lliurement i tossudament, com fa Bartleby,


Fragment de "Bartleby, l'escrivent"


bartleby (...) - Bartleby, no us amoïneu més amb això de la vostra història; però permeteu-me que, com a amic, us demani que compliu tant com pugueu els costums d'aquest despatx. digueu-me que demà passat m'ajudareu a repassar els papers. En un mot, digueu-me que d'aquí a un dia o dos començareu a ser una mica raonable... Digueu-m'ho, Bartleby.

- Per ara prefiriria no ser una mica raonable - va ser la seva resposta.

Just llavors s'obriren les portes plegades i el Grapes es va acostar. Semblava sofrir els efectes d'una nit desusadament dolenta, per una indigestió més severa que de costum. Havia pogut sentir les darreres paraules de Bartleby.

- Prefereix no fer-ho, oi? - bramà el Grapes-. ja el preferiria, ja, si fos de vós - adreçant-se a mi-, ja el preferiria prou; també li donaria preferències, jo, a aquesta mula caparruda! I ara, què és, senyor, si us plau, això que no prefereix fer?

Bartleby no va moure ni un pèl.

- Senyor Grapes- vaig fer-, jo preferiria que us retiréssiu, de moment.

La veritat és que els darrers temps havia agafat el costum de fer servir involuntàriament aquest mot "preferir" en tota mena d'ocasions no precisament adequades. I em vaig esgarrifar de pensar que el contacte amb l'amanuense ja m'havia trasbalsat seriosament les facultats mentals. I quina altra i més profunda aberració no em podia reportar l'escena? Aquesta aprensió m'influí no pas poc en el determini de recòrrer a mitjans dràstics.

Mentre el Grapes, amb aire malgeniüt i agre, se n'anava, s'acostà el Dindi, amb dolçor i deferència.

- Amb el vostre permís, senyor - va fer-, ahir vaig estar pensant en Bartbely, aquí present, i penso que si preferís tan sols de prendre cada dia una gerra de bona cervesa, l'ajudaria molt a millorar i li donaria esma per repassar les seves còpies.

- Així, també se us ha encomanat la paraula, a vós? - vaig dir, lleugerament excitat.

- Amb el vostre permís, senyor, quina paraula?- preguntà el Dindi, mentre s'esmunyia respectuosament dins l'estret espai de darrera la ventalla, amb la qual cosa em va fer empenyer l'escrivent-. Quina paraula, senyor?

- Preferia que em deixéssiu sol- va dir en Bartleby, com si estigués ofès per la invasió de la seva intimitat.

- Aquesta és la paraula, Dindi - vaig dir- és aquesta.

- Ah, preferir? Ah, sí...una paraula ben estranya. No la faig servir mai, jo. Però, senyor, tal com deia, si preferís ni que fos...

- Dindi- vaig interrompre'l, feu el favor de retirar-vos.

- Oi tant, senyor, si vós ho preferiu.

En obrir la porta plegable per anar-se'n, m'esguardà el Grapes des del seu escriptori i em preguntà si preferia que un determinat document me'l copiés en paper blau o en paper blanc. No va posar gens de malícia en el mot "preferir". Era claríssim que havia brollat involuntàriament de la boca. Vaig pensar entre mi que calia desprendre's de totes passades d'aquell dement que ja ha via capgirat fins a un cert punt la llengua, si no el cap, dels meus empleats i de mi mateix. Peró en va semblar prudent de no despatxar-lo de seguida.

L'endemà vaig adonar-me que Bartleby no feia sinó estar-se a la seva finestra, en un d'aquells somieigs de paret cega. En demanar-li per què no escrivia, em digué que havia decidit no fer-ho mai més.

- I doncs! Com és això I després, què? - vaig exclamar-. Ja no escriureu mai més?

- Mai més.

- I per quina raó?

- No sabeu veure-la vós mateix? - em replicà amb indiferència.

Me'l vaig mirar de fit a fit i vaig observar que tenia els ulls apagats i vidriosos. De seguida se'm va acudir que potser aquella inigualada diligència a copiar sota la finestra esmorteïda, durant les primeres setmanes d'estar amb mi, li podia haver afectat temporalment la vista.
En commogué i vaig articular alguns mots de compassió. Li vaig insinuar que, per descomptat, feia santament d'abstenir-se d'escriure per un temps, i vaig incitar-lo a aprofitar aquella ocasió per fer algun exercici saludable a l'aire lliure. Però, amb tot, no ho va pas fer. Uns quants dies després d'això, que els meus empleats eren fora i corria molta pressa d'enviar unes determinades cartes, vaig pensar que no tenint res a fer com no tenia, Barbely es mostraria sens dubte menys inflexible que de costum, i duria aquelles cartes a Correus. Però, fent com si no em comprengués, s'hi negà. De manera que, tot i anar-me molt malament, vaig haver de fer-ho jo mateix.

Però van passar els dies. Si els ulls de Bartleby milloraven o no, poc ho podia dir. Segons tots els indicis, jo hauria cregut que sí. Però quan li ho vaig preguntar no es digna a contestar-me. Fos com fos, la qüestió és que no copiava. A l'últim, en resposta a la meva insistència, m'informà que havia plegat definitivament d'aquella mena de feina.

- Com! -vaig exclamar-. Suposeu que els ulls se us alleugin del tot, que se us posin inclús millor que abans; tampoc no copiaríeu, llavors?

- He plegat d'aquesta mena de feina- respongué, i es va fer enllà.

Continuà al despatx, com sempre, clavat com un moble. Vaja, més ben dit, esdevingué inamovible, si és que això podia ser, que abans. Què calia resoldre? A l'oficina no hi faria ni brot: doncs per què s'hi havia d'estar? En realitat se m'havia tornat una nosa, i no tan sol inútil, sinó també de mal comportar. Amb tot, em feia pena... (pgs 48-52)

Herman Melville. Ed. Proa Butxaca. Traducció Miquel desclot. 85 pgs

Lectura de Bartleby online:

Bartleby, the Scrivener: A Story of Wall-street
Bartleby

cromets11:10 a. m.
 
Dissabte, 14 d'agost

Cosmòpolis

Don DeLillo ens fa pujar en una limusina perquè acompanyem a Eric Parker en el seu recorregut pels carrers d'una Nova York convertida en una metàfora del món. Un viatge de 24 hores que ens avança com sera l'home del segle XXI.

 Llavors la son l'abandonava més sovint, no només un cop o dos a la setmana, sinó quatre o cinc. ¿I què feia quan li passava això? No feia pas llargs passejos fins que clarejava. No tenia cap amic que estimés prou per empipar amb una trucada. ¿Què li podia dir? Era una qüestió de silenci, no de paraules.

Mirava de llegir perquè li vingués la son, però l'únic que aconseguia era desvetllar-se més. Llegia ciència i poesia. Li agradaven els poemes solts col·locats minuciosament en un espai en blanc, files de pinzellades alfabètiques cremades en el paper. Els poemes el feien ser conscient de la seva respiració. Un poema descobria coses del moment que ell normalment no estava disposat a veure. Aquest era el matís de cada poema, si més no per a ell, de nit, aquelles llargues setmanes, alenada rere alenada, a l'habitació giratòria del capdamunt del tríplex.

Una nit va intentar dormir dret, a la seva cel·la de meditació, però no era de bon tros prou expert per aconseguir-ho. La son l'evitava i ell es girava buscant contrapès, una calma sense lluna en què cada força és equilibrada per una altra. Era un alleugeriment brevíssim, una petita pausa en el remolí d'identitats turbulentes.

La pregunta no tenia resposta. Va provar sedants i hipnòtics, però li creaven dependència i el feien retreure en espirals tibants. Cada acte seu era obsessiu i sintètic. El pensament més pàl·lid era una ombra ansiosa. ¿Què va fer? No va consultar pas un analista assegut en una cadira de pell. Freud ja s'ha acabat, ara toca Einstein. Aquella nit llegia la Teoria Especial, en anglès i en alemany, però finalment va deixar estar el llibre, i es va estirar del tot immòbil, intentant reunir prou voluntat per pronunciar la paraula que faria tancar els llums. Res no existia al seu voltant. Només hi havia el soroll de dins del seu cap, la ment en el temps.

Quan morís, ell no s'acabaria pas. El que s'acabaria seria el món (...)

Don DeLillo. Començament de Cosmòpolis (pgs 13 i 14). Ed 62. Traducció Mercè Costa Clos.


Enllaços a l'autor

Cosmòpolis
Don DeLillo

cromets3:56 p. m.