Dimecres, 13 d'octubre
Bernardo Atxaga: Soledats i paraules
L'home sol
A la cambra frigorífica de la cuina, les cireres estaven molt fredes, i Carlos, pel plaer que li produïa el contacte amb la fruita, va anar-les agafant a poc a poc, de vegades una a una, fins a omplir la bossa de plàstic que volia dur a la fleca. A més, les cireres no només eren delicioses per al tacte, ja que - ho va deduir en observar els exemplars que anaven passant entre els seus dits- totes eren diferent entre elles; totes rodones però cadascuna a la seva manera; totes vermelles, però cadascuna amb el seu to més clar o més fosc, de forma que, per aquella varietat, també resultaven delicioses a la vista. Es va fixar un moment en la que estava a punt de ficar a la bossa: era rosada, menudeta, i tenia una clivella entre els dos lòbuls. Li va fer pensar en el sexe d'una dona, i aquella associació d'idees va agradar-li pel que tenia de sorprenent, i va donar una orientació amable als seus pensaments. Cert que la manca de son o la deixadesa dels seus músculs o dels seus sentits contribuïen a aquesta impressió, però, tot i així les condicions físiques no ho explicaven tot. El món, en realitat, era tal com el mostraven aquelles cireres, ple de particularitats i infinit, tot i que, normalment la gent no aprofités l'oportunitat de percebre'l en la seva realitat. I ell? Per què havia estat ell capaç de tenir aquell pensament només de tocar la fruita amb els dits?
L'havia ajudat el seu propi cansament, i el silenci que en aquells moments regnava a la cuina - tan nítid i pulcre que feia la impressió que les cassoles i els plats respiressin pausadament als seus prestatges-: però tot i amb això, la principal raó raïa en una altra cosa: en el perill. Aquells qui entraven en els terrenys de la Senyora Por i tenien potser les hores comptades miraven el món d'una forma especial. Davant el risc de perdre-ho tot, no volien, si era possible, perdre's res, ni tan sols el més fútil, i davant els seus ulls fins i tot el detall més mínim adquiria un relleu extraordinari i memorable. Això ho sabien bé els malalts. O els que han hagut de marxar a l'exili. O els seus amics morts - Sabino, Otaegui, Beraxa-. I ho sabia també Kropotki: "Vols fer alguna cosa abans d'anar a la residència?", li havia preguntat ell. I la resposta del seu germà: "Vull mirar per aquesta finestra, res més".
Ja de camí a la fleca - els ocells piulaven desagradablement anunciant l'alba- Carlos es va recordar de la paraula que el seu germà esmentava amb freqüència, contemplació, i li va semblar que a la fi la comprenia i que, amb allò, feia un pas més en el seu acostament a ell. En efecte, la contemplació no era sinó estar atent a la particularitat de cada detall, sense fer cap abstracció, percebent cada objecte - fins i tot el més petit o insignificant - com a únic i singular; una ocupació tan enorme, tan il·limitada, que la contemplació d'una sola bossa de cireres podia donar matèria per a tota una vida.
Fragment de L'home sol (Gizona bere bakardadean). Bernardo Atxaga. 1994 Traducció Pau Joan Hernàndez. Ed Columna. 1995 Pags 196-197
El fill de l'acordionista
Era el primer dia de curs de l'escola d'Obaba. La nova mestra es passejava entre els pupitres amb la llista dels alumnes a la mà. "¿I tu? ¿Com et dius?", va preguntar en arribar al meu costat. "José - vaig contestar-, però tothom em diu Joseba". "Molt bé". La mestra es va dirigir al xicot que seia amb mi, l'últim que li quedava per interrogar: "¿I tu? ¿Quin és el teu nom?" Ell va respondre en to de burla, imitant la meva manera de parlar: "Jo sóc David, però tothom em diu el fill de l'acordionista". Els nostres companys, nens i nenes de vuit o nou anys d'edat, van acollir la resposta amb rialletes. "I això? ¿És acordionista, el teu pare?". David va ssentir. "A mi m'encanta la música - va declarar la mestra-. Un dia portarem el teu pare a l'escola perquè ens faci un petit concert". Semblava tot d'una molt contenta, com si li acabessin de donar una notícia meravellosa. "David també toca l'acordió. És un artista", vaig dir jo. La mestra va posar cara de sorpresa: "¿De debò?". David em va donar un cop de colze. "Sí, és veritat- vaig afirmar-. A més, té l'acordió aquí mateix, a l'entrada. En sortir d'escola, sol anar amb el seu pare a assajar". Em va costar d'acabar, perquè David volia impedir que continués parlant i s'esforçava per tapar-me la boca amb la mà. "seria preciós escoltar una mica de música, David!- va esclamar la mestra-. ¿Per què no ens ofereixes una cançó? ? T'ho demano per favor".
David se'n va anar a buscar l'acordió amb aire enfadat, com si aquella petició li produís una gran tristesa. Mentrestant la mestra va col.locar una cadira a la tarima a l'aula. "Millor aquí dalt, de manera que tots et puguem veure", va dir. Al cap d'uns instants, David era, efectivament, allà dalt, assegut a la cadira i amb l'acordió als braços. Tots vam començar a aplaudir. "¿Què vas a interpretar?", va preguntar la mestra. "Padam Padam", vaig dir jo, anticipant-me a la resposta. Era la cançó que el meu company coneixia millor, la que més vegades havia assajat aquell any, perquè era tema d'execució obligada al concurs provincial d'acordionistes. David no va poder contenir el somriure. Li agradava allò de ser el campió de l'escola, sobretot davant les nenes. "Atenció tothom - va dir la mestra amb l'estil d'una presentadora-, acabarem la nostra primera classe amb música. Vull dir-vos que m'heu semblat uns nens molt aplicats i agradables. Estic segura que ens entendrem d'allò més bé i que aprendreu molt". Va fer un gest a David, i les notes de la cançó - Padam, Padam...- van omplir l'aula. Al costat de la pissarra, el full del calendari assenyalava que érem al setembre del 1957.
Quaranta-dos anys més tard, al setembre de 1999, David era mort i jo em trobava davant la seva tomba en companyia de Mary Ann, la seva dona, al cementiri del ranxo Stoneham, a Three Rivers, California. Davant nostre, un home gravava en tres llengües diferents, en anglès, basc i espanyol, l'epitafi que havia de dur la làpida: "Mai no va ser més a prop del paradís que quan va viure en aquest ranxo". Era el començament de la pregària fúnebre qye el mateix David havia escrit abans de morir...
El fill de l'acordionista (Soinujolearen).Bernardo Atxaga Traducció: Pau Joan Hernàndez. Edicios 62. 2004. Pgs 9-10.
cromets2:23 p. m.Bernardo Atxaga: Soledats i paraules
L'home sol
A la cambra frigorífica de la cuina, les cireres estaven molt fredes, i Carlos, pel plaer que li produïa el contacte amb la fruita, va anar-les agafant a poc a poc, de vegades una a una, fins a omplir la bossa de plàstic que volia dur a la fleca. A més, les cireres no només eren delicioses per al tacte, ja que - ho va deduir en observar els exemplars que anaven passant entre els seus dits- totes eren diferent entre elles; totes rodones però cadascuna a la seva manera; totes vermelles, però cadascuna amb el seu to més clar o més fosc, de forma que, per aquella varietat, també resultaven delicioses a la vista. Es va fixar un moment en la que estava a punt de ficar a la bossa: era rosada, menudeta, i tenia una clivella entre els dos lòbuls. Li va fer pensar en el sexe d'una dona, i aquella associació d'idees va agradar-li pel que tenia de sorprenent, i va donar una orientació amable als seus pensaments. Cert que la manca de son o la deixadesa dels seus músculs o dels seus sentits contribuïen a aquesta impressió, però, tot i així les condicions físiques no ho explicaven tot. El món, en realitat, era tal com el mostraven aquelles cireres, ple de particularitats i infinit, tot i que, normalment la gent no aprofités l'oportunitat de percebre'l en la seva realitat. I ell? Per què havia estat ell capaç de tenir aquell pensament només de tocar la fruita amb els dits?L'havia ajudat el seu propi cansament, i el silenci que en aquells moments regnava a la cuina - tan nítid i pulcre que feia la impressió que les cassoles i els plats respiressin pausadament als seus prestatges-: però tot i amb això, la principal raó raïa en una altra cosa: en el perill. Aquells qui entraven en els terrenys de la Senyora Por i tenien potser les hores comptades miraven el món d'una forma especial. Davant el risc de perdre-ho tot, no volien, si era possible, perdre's res, ni tan sols el més fútil, i davant els seus ulls fins i tot el detall més mínim adquiria un relleu extraordinari i memorable. Això ho sabien bé els malalts. O els que han hagut de marxar a l'exili. O els seus amics morts - Sabino, Otaegui, Beraxa-. I ho sabia també Kropotki: "Vols fer alguna cosa abans d'anar a la residència?", li havia preguntat ell. I la resposta del seu germà: "Vull mirar per aquesta finestra, res més".
Ja de camí a la fleca - els ocells piulaven desagradablement anunciant l'alba- Carlos es va recordar de la paraula que el seu germà esmentava amb freqüència, contemplació, i li va semblar que a la fi la comprenia i que, amb allò, feia un pas més en el seu acostament a ell. En efecte, la contemplació no era sinó estar atent a la particularitat de cada detall, sense fer cap abstracció, percebent cada objecte - fins i tot el més petit o insignificant - com a únic i singular; una ocupació tan enorme, tan il·limitada, que la contemplació d'una sola bossa de cireres podia donar matèria per a tota una vida.
Fragment de L'home sol (Gizona bere bakardadean). Bernardo Atxaga. 1994 Traducció Pau Joan Hernàndez. Ed Columna. 1995 Pags 196-197
El fill de l'acordionista
Era el primer dia de curs de l'escola d'Obaba. La nova mestra es passejava entre els pupitres amb la llista dels alumnes a la mà. "¿I tu? ¿Com et dius?", va preguntar en arribar al meu costat. "José - vaig contestar-, però tothom em diu Joseba". "Molt bé". La mestra es va dirigir al xicot que seia amb mi, l'últim que li quedava per interrogar: "¿I tu? ¿Quin és el teu nom?" Ell va respondre en to de burla, imitant la meva manera de parlar: "Jo sóc David, però tothom em diu el fill de l'acordionista". Els nostres companys, nens i nenes de vuit o nou anys d'edat, van acollir la resposta amb rialletes. "I això? ¿És acordionista, el teu pare?". David va ssentir. "A mi m'encanta la música - va declarar la mestra-. Un dia portarem el teu pare a l'escola perquè ens faci un petit concert". Semblava tot d'una molt contenta, com si li acabessin de donar una notícia meravellosa. "David també toca l'acordió. És un artista", vaig dir jo. La mestra va posar cara de sorpresa: "¿De debò?". David em va donar un cop de colze. "Sí, és veritat- vaig afirmar-. A més, té l'acordió aquí mateix, a l'entrada. En sortir d'escola, sol anar amb el seu pare a assajar". Em va costar d'acabar, perquè David volia impedir que continués parlant i s'esforçava per tapar-me la boca amb la mà. "seria preciós escoltar una mica de música, David!- va esclamar la mestra-. ¿Per què no ens ofereixes una cançó? ? T'ho demano per favor".David se'n va anar a buscar l'acordió amb aire enfadat, com si aquella petició li produís una gran tristesa. Mentrestant la mestra va col.locar una cadira a la tarima a l'aula. "Millor aquí dalt, de manera que tots et puguem veure", va dir. Al cap d'uns instants, David era, efectivament, allà dalt, assegut a la cadira i amb l'acordió als braços. Tots vam començar a aplaudir. "¿Què vas a interpretar?", va preguntar la mestra. "Padam Padam", vaig dir jo, anticipant-me a la resposta. Era la cançó que el meu company coneixia millor, la que més vegades havia assajat aquell any, perquè era tema d'execució obligada al concurs provincial d'acordionistes. David no va poder contenir el somriure. Li agradava allò de ser el campió de l'escola, sobretot davant les nenes. "Atenció tothom - va dir la mestra amb l'estil d'una presentadora-, acabarem la nostra primera classe amb música. Vull dir-vos que m'heu semblat uns nens molt aplicats i agradables. Estic segura que ens entendrem d'allò més bé i que aprendreu molt". Va fer un gest a David, i les notes de la cançó - Padam, Padam...- van omplir l'aula. Al costat de la pissarra, el full del calendari assenyalava que érem al setembre del 1957.
Quaranta-dos anys més tard, al setembre de 1999, David era mort i jo em trobava davant la seva tomba en companyia de Mary Ann, la seva dona, al cementiri del ranxo Stoneham, a Three Rivers, California. Davant nostre, un home gravava en tres llengües diferents, en anglès, basc i espanyol, l'epitafi que havia de dur la làpida: "Mai no va ser més a prop del paradís que quan va viure en aquest ranxo". Era el començament de la pregària fúnebre qye el mateix David havia escrit abans de morir...
El fill de l'acordionista (Soinujolearen).Bernardo Atxaga Traducció: Pau Joan Hernàndez. Edicios 62. 2004. Pgs 9-10.
Dissabte 9 d'octubre
Llibres a prova de foc
Llibres a prova de foc, aigua, vent, pols i insectes. Llibres que no es rebreguen, ni s'embruten, ni es s'esfullen. Ni es perden...
Llibres desats als prestatges de l'espai.
Els podem llegir a qualsevol hora del dia, sense préstecs i sense preses, entrant a les biblioteques digitals.
Una herència indestructible (traducció)
Josep M. Sarriegui
A través del seu Catàleg Bibliogràfic Ariadna,la Biblioteca Nacional d'Espanya ofereix l'accés a 8.500 reproduccions digitals de llibres, partitures, mapes i altres objectes pertanyents al seu patrimoni. Encara que la descàrrega és lenta, texts de tant relleu com De consolación, de Boecio; Os Lusíadas, de Camões; Los trabajos de Persiles i Segismunda i Novelas ejemplares, de Cervantes, de Cervantes, entre molts d'altres, estan a disposició de l'internauta.
El Massachusetts Institute of Technology (MIT)disposa d'un arxiu amb 441 texts d'autors clàssics que han marcat la literatura i el pensament de tots els temps. Estan en anglès i, en alguns casos, en els idiomes originals en els quals van ser escrits.
La Biblioteca Virtual Miguel de Cervantesofereix, en paraules dels seus artífexs, "un amplíssim directori d'enllaços a biblioteques virtuals, catàlegs en línia, projectes de digitalització, centres d'investigació sobre tecnologies d'edició, hemeroteques, llibreries i institucions relacionades amb la literatura i la cultura hispanes". En total són 301 les biblioteques digitals en les quals es pot accedir des d'aquesta adreça, moltes d'elles de prestigioses institucions educatives de fora d'Espanya.
Project Gutenberg és la més veterana entre les iniciatives de crear la gran biblioteca virtual de la Humanitat. Consta de més de 12.000 llibres electrònics en múltiples idiomes. Molts d'ells són grans clàssics (La Celestina, Platero y yo, Don Quijote, Las inquietudes de Shanti Andía...), els drets d'autor del qual han passat ja al domini públic. Es poden descarregar de forma gratuïta.
Universiala xarxa universitària hispanoamericana en Internet, reuneix al seu lloc web una llista, amb enllaç directe, de les biblioteques digitals de les universitats espanyoles. Una via ràpida per accedir a uns fons abundants, que acullen gran part del llegat bibliogràfic dels idiomes oficials d'Espanya. Cada enllaç compta amb una breu descripció dels seus recursos disponibles online
Libros Virtualeses defineix com "una biblioteca pública en espanyol l'objectiu principal del qual és donar una oportunitat totalment gratuïta, a estudiants d'escassos recursos i al públic en general, de conèixer algunes obres literàries de valor universal". Aquí trobem traduccions completes al castellà d'obres de Chéjov, Conan doyle, Defoe, Darwin, Kafka, Poe, Swift, Zweig i altres grans de la literatura, el pensament i la ciència.
La reproducció fotogràfica de facsímilsés una de les opcions més atractives que ofereix la xarxa. Un bon exemple el proporciona la universitat nord-americana de Brown, el lloc web del qual ens permet veure i el lloc web del qual llegir, manuscrits d'Émile Zola i David Henry Thoreau, entre d'altres autors.
Traduït de Babelia/ El Pais/ 9-10-04
Més enllaços:
Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives
Biblioteques virtuals/ Web del Departament de Cultura de la Generalitat
Shakespeare in quarto
cromets8:20 a. m.Llibres a prova de foc
Llibres a prova de foc, aigua, vent, pols i insectes. Llibres que no es rebreguen, ni s'embruten, ni es s'esfullen. Ni es perden...Llibres desats als prestatges de l'espai.
Els podem llegir a qualsevol hora del dia, sense préstecs i sense preses, entrant a les biblioteques digitals.
Una herència indestructible (traducció)
Josep M. Sarriegui
A través del seu Catàleg Bibliogràfic Ariadna,la Biblioteca Nacional d'Espanya ofereix l'accés a 8.500 reproduccions digitals de llibres, partitures, mapes i altres objectes pertanyents al seu patrimoni. Encara que la descàrrega és lenta, texts de tant relleu com De consolación, de Boecio; Os Lusíadas, de Camões; Los trabajos de Persiles i Segismunda i Novelas ejemplares, de Cervantes, de Cervantes, entre molts d'altres, estan a disposició de l'internauta.
El Massachusetts Institute of Technology (MIT)disposa d'un arxiu amb 441 texts d'autors clàssics que han marcat la literatura i el pensament de tots els temps. Estan en anglès i, en alguns casos, en els idiomes originals en els quals van ser escrits.
La Biblioteca Virtual Miguel de Cervantesofereix, en paraules dels seus artífexs, "un amplíssim directori d'enllaços a biblioteques virtuals, catàlegs en línia, projectes de digitalització, centres d'investigació sobre tecnologies d'edició, hemeroteques, llibreries i institucions relacionades amb la literatura i la cultura hispanes". En total són 301 les biblioteques digitals en les quals es pot accedir des d'aquesta adreça, moltes d'elles de prestigioses institucions educatives de fora d'Espanya.
Project Gutenberg és la més veterana entre les iniciatives de crear la gran biblioteca virtual de la Humanitat. Consta de més de 12.000 llibres electrònics en múltiples idiomes. Molts d'ells són grans clàssics (La Celestina, Platero y yo, Don Quijote, Las inquietudes de Shanti Andía...), els drets d'autor del qual han passat ja al domini públic. Es poden descarregar de forma gratuïta.
Universiala xarxa universitària hispanoamericana en Internet, reuneix al seu lloc web una llista, amb enllaç directe, de les biblioteques digitals de les universitats espanyoles. Una via ràpida per accedir a uns fons abundants, que acullen gran part del llegat bibliogràfic dels idiomes oficials d'Espanya. Cada enllaç compta amb una breu descripció dels seus recursos disponibles online
Libros Virtualeses defineix com "una biblioteca pública en espanyol l'objectiu principal del qual és donar una oportunitat totalment gratuïta, a estudiants d'escassos recursos i al públic en general, de conèixer algunes obres literàries de valor universal". Aquí trobem traduccions completes al castellà d'obres de Chéjov, Conan doyle, Defoe, Darwin, Kafka, Poe, Swift, Zweig i altres grans de la literatura, el pensament i la ciència.
La reproducció fotogràfica de facsímilsés una de les opcions més atractives que ofereix la xarxa. Un bon exemple el proporciona la universitat nord-americana de Brown, el lloc web del qual ens permet veure i el lloc web del qual llegir, manuscrits d'Émile Zola i David Henry Thoreau, entre d'altres autors.
Traduït de Babelia/ El Pais/ 9-10-04
Més enllaços:
Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives
Biblioteques virtuals/ Web del Departament de Cultura de la Generalitat
Shakespeare in quarto
Dissabte, 2 d'octubre
Aniversaris:"Truman Capote"
It was right that I had gone to Europe, if only because I could look again with wonder. Past certain ages or certain wisdoms it is very difficult to look with wonder; it is best done when one is a child; after that, and if you are lucky, you will find a bridge of childhood and walk across it. Going to Europe was like that. It was a bridge of childhood, one that led over the seas and through the forests straight into my imagination's earliest landscapes. One way or another I had gone to a good many places, from Mexico to Maine, and then to think I had to go all the way to Europe to go back to my hometown, my fire and room where stories and legends seemed always to live beyond the limits of our town. And that is where the legends were: in the harp, the castle, the rustling of the swans.
fragment de local color
més enllaços
textos
The Duke in His Domainby Truman Capote
Suplement de cultura del diari Avui/30-9-04"
anàlisi del seu estil
Aniversaris:"Truman Capote"
It was right that I had gone to Europe, if only because I could look again with wonder. Past certain ages or certain wisdoms it is very difficult to look with wonder; it is best done when one is a child; after that, and if you are lucky, you will find a bridge of childhood and walk across it. Going to Europe was like that. It was a bridge of childhood, one that led over the seas and through the forests straight into my imagination's earliest landscapes. One way or another I had gone to a good many places, from Mexico to Maine, and then to think I had to go all the way to Europe to go back to my hometown, my fire and room where stories and legends seemed always to live beyond the limits of our town. And that is where the legends were: in the harp, the castle, the rustling of the swans.fragment de local color
més enllaços
textos
The Duke in His Domainby Truman Capote
Suplement de cultura del diari Avui/30-9-04"
anàlisi del seu estil