cromets #d'autors tastats
|
Diumenge, 6 de març
cromets2:42 p. m.Hits medievals: "La cançó de l'aurifany" No passaren gaire dies partiren de Gènova, e anaren a Monferrat, e posaren en l'espital. E venien cascun jorn a pendre el relleu que donaven als pobres a la porta del palau del marquès, e moltes vegades esperant cantaven, en tant que lo marquès ho hagué a saber, e féu-los manar que venguessen davant ell. Venguts los captius, lo marquès los oí, e altà's tant d'aquell cantar e d'aquella cançó de l'orifany, que açò fonc meravella gran. E de continent tramès a dir a sa sor, que jaïa malalta, que allí havia dos captius qui cantaven molt bé. Si els volia oir. La Güelfa respòs que li plaïa, e així lo marquès manà que a la Güelfa los amenassen. La Güelfa havia sabut com Curial, escapat de la galera, era mort ensems ab son companyó, car aquells hòmens qui foren tramesos per cercar-los ho havien afermat, jatsia falsament; de la qual cosa la Güelfa havia aportat major dol que per la mort de son marit. E així, com aquest dos captius foren davant ella, fonc-los manat que cantassen; e ells començaren a cantar la cançó de l'aurifany. La Güelfa, que oí aquella cançó, meravellà's molt, e manà'ls que la tornassen a cantar, e així ho feren. E si no fos que havia per clar Curial ésser mort, per ventura haguera pensat ésser l'un d'aquells; més la certificació que n'havia haüda no li lleixava creure ne encara pensar que aquell fos. Emperò tots temps se recordà de Curial, e de ço que li havia dit com l'exel·là: que si la cort del Puig e los lleals amadors no la pregrassen, nulls temps li perdonaria; e tantost començà a plorar. E manà Melchior que se'n menàs a casa sua aquells catius e els donàs menjar, e els vestís bé, e els donàs almoïna, per ço que Déus hagués pietat de l'ànima d'aquell qui en catiu era mort... Curial e Güelfa (tria) Ed. Proa. (pags 238-239) "Cançó de l'aurifany" Talment el trist elefant que quan cau no es pot alçar fins que sols amb el cridar dels altres, s'aixeca dret, així tal art consuet jo seguiré, car mon tort pesa tant, que si la cort del Puig de fast gran, i la valor dels lleials amadors que clamaran mercè amb cor generós allà on no em val que demani cap bé, no em fan ajut, mai no m'aixecaré. I si a mi, per cap amant el goig no em pot retornar, per tostemps deixo el cantar, reclòs lluny d'aquest indret. Viure ocult en un aulet sense solaç, que així ho vaig desitjant. Enuigs i afanys, companyons em seran, les joies, dols, i els plaers, grans dolors, que no sóc gens de la guisa de l'ós que si algú el bat amb delit carnisser, posa més greix i és feliç volenter. Sé que Amor és tan puixant que lleu em pot perdonar; he pecat per massa amar i fui com Dèdal, cercet que, superb, volà a pleret per l'ample cel, Déu Jesús imitant, però el Senyor castigà el petulant. El meu orgull fou amor anhelós, per què el socors m'ha de ser pietós, car si raó, pietat va desfer, raó, sovint, no fa res dreturer. Arreu m'acuso, clamant, i em culpo de molt parlar. Si pogués ara imitar el fènix, màgic moixet que es crema i reviu condret, jo em cremaria, car sóc malparlant de grans falsies que deshonor fan. I reviuria en plors, dolençós, on viu beutat i el valor parençós. I sols no hi ha pietat, la que té més gran virtut, i dels béns és l'esquer. Ma cançó és l'herald galant allà on no goso anar ni amb els ulls oberts mirar. Sóc vençut, tan sense dret que ni em planyo, mansuet. Però a midons jo torno sospirant, de qui fugí fa dos anys follejant. Talment el cérvol que si mai lluny fos, a morir torna al crit dels caçadors, així us vinc jo, malanat cavaller i ai, no em voldreu, si l'amor no us revé. He tal senyor en qui tinc tan de bé que quan el veig, poc en res erraré Oh bell Bel·lire, gran valor us manté: quan us recordo, ço que vull prou hauré. Rigaut de Berbezilh (Poesia trobadoresca. Versió d'Alfred Badia. ed 62. 1982) |
|