Diumenge, 29 de maig
Old School (La vella escola)
Quan la societat descobreix un impostor, s'escandalitza, li pugen els escrúpols a la cara, i castiga l'infractor amb morrets hipòcrites de despreci. I tot seguit, seriosa, ens recorda que sempre hem de portar el carnet de passat transparent a la boca per si ens el demanen. Un carnet inútil per circular per un asfalt fet de grisors. Les nostres vides són una amalgama de postures, impostures, imitacions, plagis, realitat i ficció. I amb el temps hem après que no cal llançar la primera pedra per saber que ens rebotarà a la cara.
"La vella escola", de Tobias Wolff, ens parla d'aquest d'aprentatge i ens reconcilia amb l'impostor que tots portem a dins.
Old School (La vella escola)
Tobias Wolff
..."Hi va haver una gran erupció de riallades, més càustiques que no pas alegres. El senyor Ramsey va esperar que s'acabessin mentre Frost mirava amb astúcia amunt i avall de la capella, com el senyor del desgovern. No estava gens contrariat pel caos que el seu error havia provocat, això es notava, i gairebé havies de preguntar-te si de debò havia estat un error. A la fi va dir: ¿No volia fer una pregunta?
Sí senyor. La pregunta és si un arranjament tan rígidament formal del llenguatge és adequat per expressar la consciència moderna. És a dir, ¿la forma hauria de cedir lloc a modes d'expressió més espontanis, fins i tot a un cert desordre?
La consciència moderna, va dir Frost. ¿Què és això?
Ah! Bona pregunta, senyor. Doncs... parlant molt en general, jo la descriuria com la resposta de la ment a la industrialització, la saturació propagandística dels governs i els anunciants, dues guerres mundials, els camps de concentració, l'afebliment de la fe en benefici de la ciència, i és clar, l'amenaça constant de l'anihilació nuclear. Ben segur que totes aquestes coses han tingut algun efecte sobre nosaltres. Ben segur que han canviat la nostra manera de pensar.
Ben segur que res de res. Frost es va mirar fixament el senyor Ramsey.
Si allò hagués estat el Judici Final, el senyor Ramsey i la seva consciència moderna l'haurien passada magra. No hauria pogut estar més sol, allà dret enmig de tothom.
No em parli de ciència, va dir Frost. Jo també són una mica científic. Segur que no ho sabia. Botànica. Vosaltres ja sabeu què és el tropisme, nois, és allò que fa que una planta creixi cap a la lluna. Tot aspira a anar cap a la llum. No cal matar una mosca per treure-te-la de sobre..., només cal deixar l'habitació a les fosques, obrir la finestra d'una escletxa perquè hi entri la llum, i la mosca se n'hi va. Funciona sempre. Tots tenim aquest instint, aquesta aspiració. La ciència no pot...¿Quina paraula ha fet servir? ¿afeblir?..., la ciència no pot afeblir això. L'única cosa que pot fer la ciència és apagar les falses llums perquè la llum veritable ens pugui conduir cap a casa.
El senyor Ramsey va començar a dir alguna cosa, però Frost no es va aturar.
Per tant, no em parli de ciència, i no em parli de la guerra. Vaig perdre el meu amic més íntim en aquella que van anomenar la Gran Guerra. I Aquil·les també va perdre el seu millor amic a la guerra, i Homer no va cometre cap injustícia pel fet de descriure'l en hexàmetres dactílics. Sempre hi ha hagut guerres, i sempre han estat tan immundes com els homes hem sabut fer-les. Està molt bé i és molt agradable que som la gent més mortificada de la història..., però això ho ha pensat tothom des de l'inici del temps. És una gran excusa per a tota mena de ganduleria. Però parlem del meu amic. Vaig escriure un poema per a ell. Encara escric poemes per a ell. ¿Vostè honoraria els seus amics escrivint paraules de qualsevol manera, tal com li ragen..., sense tenir en compte el so, el significat d'aquest so, el so d'aquest significat? ¿Això seria un testimoni veritable de la seva pèrdua?
Frost mirava directament el senyor Ramsey mentre parlava. Ara ho va deixar de fer i va deixar que els ulls se li passegessin per la sala.
Estic pensant en el dolor d'Aquil·les. Aquell famós, terrible dolor. Deixeu que us digui una cosa, nois. Un dolor així només pot ser expressat en la forma. Potser només existeix en la forma. La forma ho és tot. Sense la forma no tenim més que el crit que deixem anar quan ens clavem un cop al dit gros del peu..., sincer, potser, si és que això té cap valor, però sense profunditat ni durabilitat. Sense ressonància. Podria ser un greuge, però no podria ser dolor, i els greuges tenen el lloc que els pertoca a les reclamacions, no pas a la poesia. ¿Respon això la seva pregunta?
No n'estic segur..., però gràcies per intentar-ho.
Ningú no ho hauria dit, després de veure com el senyor Ramsey tornava a seure amb un somriure, que Robert Frost l'acabava de trepitjar davant de tot l'institut. Jo l'havia tingut com a professor de llengua i literatura a cinquè, i tot que no m'havia agradat, l'havia trobat interessant, de la mateixa manera que havia trobat interessant la seva pregunta a Frost. Però molts dels seus alumnes el consideraven un frau per culpa de la seva dicció elevada i la seva passió per complicats escriptors europeus. Ben segur que a ells els havia agradat molt, aquell petit petit espectacle."
Tobias Wolff. La vella escola. Traducció Ernest Riera. Editoral La Magrana. (pag 60-63)
cromets8:57 a. m.Old School (La vella escola)
Quan la societat descobreix un impostor, s'escandalitza, li pugen els escrúpols a la cara, i castiga l'infractor amb morrets hipòcrites de despreci. I tot seguit, seriosa, ens recorda que sempre hem de portar el carnet de passat transparent a la boca per si ens el demanen. Un carnet inútil per circular per un asfalt fet de grisors. Les nostres vides són una amalgama de postures, impostures, imitacions, plagis, realitat i ficció. I amb el temps hem après que no cal llançar la primera pedra per saber que ens rebotarà a la cara.
"La vella escola", de Tobias Wolff, ens parla d'aquest d'aprentatge i ens reconcilia amb l'impostor que tots portem a dins.
Old School (La vella escola)
Tobias Wolff
..."Hi va haver una gran erupció de riallades, més càustiques que no pas alegres. El senyor Ramsey va esperar que s'acabessin mentre Frost mirava amb astúcia amunt i avall de la capella, com el senyor del desgovern. No estava gens contrariat pel caos que el seu error havia provocat, això es notava, i gairebé havies de preguntar-te si de debò havia estat un error. A la fi va dir: ¿No volia fer una pregunta?Sí senyor. La pregunta és si un arranjament tan rígidament formal del llenguatge és adequat per expressar la consciència moderna. És a dir, ¿la forma hauria de cedir lloc a modes d'expressió més espontanis, fins i tot a un cert desordre?
La consciència moderna, va dir Frost. ¿Què és això?
Ah! Bona pregunta, senyor. Doncs... parlant molt en general, jo la descriuria com la resposta de la ment a la industrialització, la saturació propagandística dels governs i els anunciants, dues guerres mundials, els camps de concentració, l'afebliment de la fe en benefici de la ciència, i és clar, l'amenaça constant de l'anihilació nuclear. Ben segur que totes aquestes coses han tingut algun efecte sobre nosaltres. Ben segur que han canviat la nostra manera de pensar.
Ben segur que res de res. Frost es va mirar fixament el senyor Ramsey.
Si allò hagués estat el Judici Final, el senyor Ramsey i la seva consciència moderna l'haurien passada magra. No hauria pogut estar més sol, allà dret enmig de tothom.
No em parli de ciència, va dir Frost. Jo també són una mica científic. Segur que no ho sabia. Botànica. Vosaltres ja sabeu què és el tropisme, nois, és allò que fa que una planta creixi cap a la lluna. Tot aspira a anar cap a la llum. No cal matar una mosca per treure-te-la de sobre..., només cal deixar l'habitació a les fosques, obrir la finestra d'una escletxa perquè hi entri la llum, i la mosca se n'hi va. Funciona sempre. Tots tenim aquest instint, aquesta aspiració. La ciència no pot...¿Quina paraula ha fet servir? ¿afeblir?..., la ciència no pot afeblir això. L'única cosa que pot fer la ciència és apagar les falses llums perquè la llum veritable ens pugui conduir cap a casa.
El senyor Ramsey va començar a dir alguna cosa, però Frost no es va aturar.
Per tant, no em parli de ciència, i no em parli de la guerra. Vaig perdre el meu amic més íntim en aquella que van anomenar la Gran Guerra. I Aquil·les també va perdre el seu millor amic a la guerra, i Homer no va cometre cap injustícia pel fet de descriure'l en hexàmetres dactílics. Sempre hi ha hagut guerres, i sempre han estat tan immundes com els homes hem sabut fer-les. Està molt bé i és molt agradable que som la gent més mortificada de la història..., però això ho ha pensat tothom des de l'inici del temps. És una gran excusa per a tota mena de ganduleria. Però parlem del meu amic. Vaig escriure un poema per a ell. Encara escric poemes per a ell. ¿Vostè honoraria els seus amics escrivint paraules de qualsevol manera, tal com li ragen..., sense tenir en compte el so, el significat d'aquest so, el so d'aquest significat? ¿Això seria un testimoni veritable de la seva pèrdua?
Frost mirava directament el senyor Ramsey mentre parlava. Ara ho va deixar de fer i va deixar que els ulls se li passegessin per la sala.
Estic pensant en el dolor d'Aquil·les. Aquell famós, terrible dolor. Deixeu que us digui una cosa, nois. Un dolor així només pot ser expressat en la forma. Potser només existeix en la forma. La forma ho és tot. Sense la forma no tenim més que el crit que deixem anar quan ens clavem un cop al dit gros del peu..., sincer, potser, si és que això té cap valor, però sense profunditat ni durabilitat. Sense ressonància. Podria ser un greuge, però no podria ser dolor, i els greuges tenen el lloc que els pertoca a les reclamacions, no pas a la poesia. ¿Respon això la seva pregunta?
No n'estic segur..., però gràcies per intentar-ho.
Ningú no ho hauria dit, després de veure com el senyor Ramsey tornava a seure amb un somriure, que Robert Frost l'acabava de trepitjar davant de tot l'institut. Jo l'havia tingut com a professor de llengua i literatura a cinquè, i tot que no m'havia agradat, l'havia trobat interessant, de la mateixa manera que havia trobat interessant la seva pregunta a Frost. Però molts dels seus alumnes el consideraven un frau per culpa de la seva dicció elevada i la seva passió per complicats escriptors europeus. Ben segur que a ells els havia agradat molt, aquell petit petit espectacle."
Tobias Wolff. La vella escola. Traducció Ernest Riera. Editoral La Magrana. (pag 60-63)