Dilluns 27 de juny
The human stain (La marca de l'home)
Philip Roth
"...Va ser cap a la meitat del segon semestre de l'any en què tornava a exercir de catedràtic que en Coleman va pronunciar la paraula inculpatòria que li va fer tallar voluntàriament tots els vincles amb la universitat, l'única paraula inculpatòria de la infinitat de paraules que va dir en veu alta durant tots els seus anys de docència i direcció a Athena, i la que va provocar directament, a judici d'en Coleman, la mort de la seva dona.
La classe constava de catorze estudiants. En Coleman havia passat llista els primers dies abans de començar per aprendre's els noms de tots. Com que a la cinquena setmana del curs continuava havent-hi dos alumnes que no havien donat senyals de vida, en Coleman va començar la classe de la sisena setmana demanant:
-¿Els coneix algú, aquests dos estudiants? ¿Tenen consciència, o són lèmurs?
Aquell mateix dia va tenir la desagradable sorpresa de ser cridat pel seu successor, el nou degà, que li va donar coneixement del càrrec de racisme que li havien fet els dos estudiants absents, els quals, tot no ser a la classe, no havien trigat gens a assabentar-se del comentari on havia demanat en públic pels motius del seu absentisme. En Coleman va dir al degà:
Jo em plantejava només la seva possible entitat sobrenatural. ¿Què no ha quedat prou clar? Aquests dos estudiants no han assistit ni a una sola classe. Era l'única cosa que en sabia. He fet servir el terme en la seva accepció clàssica i primària: "Lèmur" en el sentit d'espectre o fantasma. No podia saber de cap manera de quin color eren, aquests estudiants. Potser fa cinquanta anys hi hauria pensat; però ara no m'hauria passat mai pel cap que "lèmur" es pogués entendre com a mico i es pogués considerar aplicat a una persona negra. A més a més sempre he anat molt amb compte a no ferir la susceptibilitat dels estudiants, i, si se m'arriba acudir, no hauria fet servir aquesta paraula mai de la vida. Només ha de veure el context en què ho he dit: "Tenen existència, o són lèmurs?". Aquesta acusació de racisme és fal·laç. És absurda. L´únic problema aquí és la falta d'assistència a classe d'aquests dos estudiants, i l'incompliment flagrant i inexcusable de les seves obligacions. La cosa que més m'ofèn és que el càrrec que se'm fa no és fals i prou, sinó que és escadalosament fals.
Considerant que havia dit més que prou en defensa seva, i donant l'assumpte per tancat, se'n va anar cap a casa..."
Philip Roth. "The human stain" La marca de l'home). Traducció Xavier Pàmies. Editorial La Magrana (pgs 12-14)
cromets3:22 p. m.The human stain (La marca de l'home)
Philip Roth
"...Va ser cap a la meitat del segon semestre de l'any en què tornava a exercir de catedràtic que en Coleman va pronunciar la paraula inculpatòria que li va fer tallar voluntàriament tots els vincles amb la universitat, l'única paraula inculpatòria de la infinitat de paraules que va dir en veu alta durant tots els seus anys de docència i direcció a Athena, i la que va provocar directament, a judici d'en Coleman, la mort de la seva dona.La classe constava de catorze estudiants. En Coleman havia passat llista els primers dies abans de començar per aprendre's els noms de tots. Com que a la cinquena setmana del curs continuava havent-hi dos alumnes que no havien donat senyals de vida, en Coleman va començar la classe de la sisena setmana demanant:
-¿Els coneix algú, aquests dos estudiants? ¿Tenen consciència, o són lèmurs?
Aquell mateix dia va tenir la desagradable sorpresa de ser cridat pel seu successor, el nou degà, que li va donar coneixement del càrrec de racisme que li havien fet els dos estudiants absents, els quals, tot no ser a la classe, no havien trigat gens a assabentar-se del comentari on havia demanat en públic pels motius del seu absentisme. En Coleman va dir al degà:
Jo em plantejava només la seva possible entitat sobrenatural. ¿Què no ha quedat prou clar? Aquests dos estudiants no han assistit ni a una sola classe. Era l'única cosa que en sabia. He fet servir el terme en la seva accepció clàssica i primària: "Lèmur" en el sentit d'espectre o fantasma. No podia saber de cap manera de quin color eren, aquests estudiants. Potser fa cinquanta anys hi hauria pensat; però ara no m'hauria passat mai pel cap que "lèmur" es pogués entendre com a mico i es pogués considerar aplicat a una persona negra. A més a més sempre he anat molt amb compte a no ferir la susceptibilitat dels estudiants, i, si se m'arriba acudir, no hauria fet servir aquesta paraula mai de la vida. Només ha de veure el context en què ho he dit: "Tenen existència, o són lèmurs?". Aquesta acusació de racisme és fal·laç. És absurda. L´únic problema aquí és la falta d'assistència a classe d'aquests dos estudiants, i l'incompliment flagrant i inexcusable de les seves obligacions. La cosa que més m'ofèn és que el càrrec que se'm fa no és fals i prou, sinó que és escadalosament fals.
Considerant que havia dit més que prou en defensa seva, i donant l'assumpte per tancat, se'n va anar cap a casa..."
Philip Roth. "The human stain" La marca de l'home). Traducció Xavier Pàmies. Editorial La Magrana (pgs 12-14)
Dimarts, 14 de juny
Els dies de l'Eden
Mail enviat a Jesús Moncada
Estimat Jesús,
M'acabo d'assabentar que has deixat anar la sirga i t'has embarcat al llaüt que et conduïrà de nou a la vila dels tres rius. A Mequinensa. El teu ha estat un viatge pacient, solitari i generós. Un viatge carregat de memòria, imatges i paraules. El viatge d'un corredor de fons que només s'aturava per regalar-nos els seus llibres. I això cansa. Els que esperàvem la sortida de cada llibre teu amb pessigolles a la panxa per assaborir-lo en privat sabem el que hem perdut. I el que hem guanyat. Haver estat testimonis privilegiats d'una manera d'escriure valenta, irònica i carregada de poesia, que feies sirgar com un llaüt riu amunt.
Gràcies per retornar-nos els dies de l'eden.
Camí de Sirga
Jesús Moncada
El quadre i la Carlota de Torres havien envellit alhora però ella no s'adonà de l'enfosquiment gradual dels olis, pigments i vernissos de la pintura. Li passà desapercebuda la grogor subtil que girava al verd el blau del cobalt del plastró, el to ambarí adoptat pels antics blancs de la camisa o l'esmorteïment de la lluminositat del celatge sobre la panoràmica de la vila que servia de fons a la figura. No veié els canvis, paral·lels a les misterioses reaccions químiques del seu propi cos, que havien transformat la nena embaladida davant el pintor en la dona gran enfurismada per la invasió de pols soferta pel Saló de les Verges Màrtirs. Tanmateix, bastaren les hores que el quadre va romandre enfarinat perquè el costum de veure'l cada dia, causa de la imperceptibilitat del canvi, es trenqués. Així durant la neteja, quan una de les minyones - no sabem si la Sofia, la Carmela o la Teresa, sucessores de la Camil·la, l'Adelaida i la Verònica- va descobrir amb el drap un fragment de la pintura amb els colors esgrogueïts, sense l'esclat amb què s'havien imprès a la memòria d'una Carlota jove, la recerca de l'antiga frescor féu retrocedir de nou el temps.
Va entrar en els carrers del quadre, carrers del record: hi evocava la llum de l'estiu, calenta, seca, dels dies en què havien estat pintats; els resseguia com una possessió, d'una façana a l'altra, per l'aire quiet de la vila inconscient als avatars del futur. Arribà al fumeral de la fàbrica de l'extracte, l'edifici de rajola vermella adossada a l'antic fortí de pedra que tancava la muralla de la vila per aquella banda; d'allí, seguit l'Ebre el reflex gris-blau del fum de la xemeneia, féu cap al vaixell amarrat al moll de les vídues.
El llaüt que surava en el riu del quadre era el de la Carlota. El pare n'havia apressat l'acabament a la fi de suplir el Ràpid, perdut en el naufragi de la Lliberola. Els calafats pencaren de valent a les drassanes, món embadalidor i amarat de misteri, amb fumeres, aroma de fusta i fortors de brea, on la dueien a veure el vaixell que, a la primeria, li semblava el costellam d'una bèstia enorme i esfereïdora. En visites successives observà com anava agafant forma, com l'equipaven amb els paraments, com l'Aleixde Segarra pintava el nom d'ella amb carmí a les galtes de la proa...
Jesús Moncada. Carmí de Sirga (Els dies de l'eden). Edicions La Magrana. (Pags 29-30)
cromets11:02 a. m.Els dies de l'Eden
Mail enviat a Jesús Moncada
Estimat Jesús,M'acabo d'assabentar que has deixat anar la sirga i t'has embarcat al llaüt que et conduïrà de nou a la vila dels tres rius. A Mequinensa. El teu ha estat un viatge pacient, solitari i generós. Un viatge carregat de memòria, imatges i paraules. El viatge d'un corredor de fons que només s'aturava per regalar-nos els seus llibres. I això cansa. Els que esperàvem la sortida de cada llibre teu amb pessigolles a la panxa per assaborir-lo en privat sabem el que hem perdut. I el que hem guanyat. Haver estat testimonis privilegiats d'una manera d'escriure valenta, irònica i carregada de poesia, que feies sirgar com un llaüt riu amunt.
Gràcies per retornar-nos els dies de l'eden.
Camí de Sirga
Jesús Moncada
El quadre i la Carlota de Torres havien envellit alhora però ella no s'adonà de l'enfosquiment gradual dels olis, pigments i vernissos de la pintura. Li passà desapercebuda la grogor subtil que girava al verd el blau del cobalt del plastró, el to ambarí adoptat pels antics blancs de la camisa o l'esmorteïment de la lluminositat del celatge sobre la panoràmica de la vila que servia de fons a la figura. No veié els canvis, paral·lels a les misterioses reaccions químiques del seu propi cos, que havien transformat la nena embaladida davant el pintor en la dona gran enfurismada per la invasió de pols soferta pel Saló de les Verges Màrtirs. Tanmateix, bastaren les hores que el quadre va romandre enfarinat perquè el costum de veure'l cada dia, causa de la imperceptibilitat del canvi, es trenqués. Així durant la neteja, quan una de les minyones - no sabem si la Sofia, la Carmela o la Teresa, sucessores de la Camil·la, l'Adelaida i la Verònica- va descobrir amb el drap un fragment de la pintura amb els colors esgrogueïts, sense l'esclat amb què s'havien imprès a la memòria d'una Carlota jove, la recerca de l'antiga frescor féu retrocedir de nou el temps.
Va entrar en els carrers del quadre, carrers del record: hi evocava la llum de l'estiu, calenta, seca, dels dies en què havien estat pintats; els resseguia com una possessió, d'una façana a l'altra, per l'aire quiet de la vila inconscient als avatars del futur. Arribà al fumeral de la fàbrica de l'extracte, l'edifici de rajola vermella adossada a l'antic fortí de pedra que tancava la muralla de la vila per aquella banda; d'allí, seguit l'Ebre el reflex gris-blau del fum de la xemeneia, féu cap al vaixell amarrat al moll de les vídues.
El llaüt que surava en el riu del quadre era el de la Carlota. El pare n'havia apressat l'acabament a la fi de suplir el Ràpid, perdut en el naufragi de la Lliberola. Els calafats pencaren de valent a les drassanes, món embadalidor i amarat de misteri, amb fumeres, aroma de fusta i fortors de brea, on la dueien a veure el vaixell que, a la primeria, li semblava el costellam d'una bèstia enorme i esfereïdora. En visites successives observà com anava agafant forma, com l'equipaven amb els paraments, com l'Aleixde Segarra pintava el nom d'ella amb carmí a les galtes de la proa...
Jesús Moncada. Carmí de Sirga (Els dies de l'eden). Edicions La Magrana. (Pags 29-30)