Diumenge, 10 de desembre
Els dons de les fades
Charles Baudelaire
Les Fades celebraven una gran assemblea per procedir a la repartició dels dons entre tots els nounats, arribats a la vida de feia vint-i-quatre hores. Totes aquelles antigues i capricioses Germanes del Destí, totes aquelles Mares estranyes de la joia i del dolor, eren força distintes: unes tenien l'aspecte trist i malcarat; altres, un aspecte enjogassat i maliciós; unes joves, que sempre havien estat joves; altres, velles, que sempre havien estat velles.
Tots els pares que tenen fe en les Fades havien vingut, i portava cadascú el seu nadó al braç.
Els Dons, les Facultats, els bons Atzars, les Circumstàncies invencibles, eren acumulats prop del tribunal, com els premis sobre l'entaulat, en una distribució de premis. El que hi havia ací de particular és que els dons no eren la recompensa d'un esforç, sinó tot el contrari, una mercè concedida a qui encara no havia viscut, una merce que podia determinar el seu destí i esdevenir tant la font de la seua desgràcia com de la seua felicitat.
Les pobres Fades estaven molt enfeinades, ja que la gentada de sol·licitants era gran, i el món intermedi, col·locat entre l'home i Déu, és sotmès com nosaltres a la terrible llei del Temps i de la seua infinita posteritat, els Dies, les Hores, els Minuts, els Segons.
Veritablement, estaven tan atabalades com ministres un día d'audiència, o empleats del Mont de Pietat quan una testa nacional autoritza els desempenyoraments gratuïts. Crec fins i tot que de tant en tant miraven la busca del rellotge amb tanta impaciència com els jutges humans que, en exercici des del matí, no poden estar-se de somiar en el sopar, en la família i en les seues estimades sabatilles. Si en la injustícia sobrenatural hi ha un poc de precipitació i d'atzar, no ens estranyem que a vegades siga així mateix en la justícia humana. Seríem nosaltres mateixos, en aquest cas, jutges injusts.
Per això aquell dia es cometeren alguns errors que podrien considerar-se estranys, si la prudència, més que el caprici, fóra el caràcter distintiu, etern, de les Fades.
Així el poder d'atraure magnèticament la fortuna fou adjudicat a l'únic hereu d'una família molt rica que, no essent dotat de cap sentit de caritat, com tampoc de cap cobdícia pels béns més visibles de la vida, més tard havia de trobar-se prodigiosament embarassat pels seus milions.
Així es donà l'amor per la Bellesa i la Força poètica al fill d'un trist captaire, pedrer d'ofici, que no podia, de cap manera, ajudar les facultats ni calmar les necessitats de la seua deplorable progenitura.
He oblidat de dir-vos que la distribució, en aquests casos solemnes, és inapel·lable, i que cap do no pot ser rebutjat.
Totes les Fades s'alçaven creient realitzada la seua joia, puix que ja no quedava cap regal, cap generositat per llançar a tot aquell rebuig humà, quan un bon home, un pobre petit comerciant, crec, s'aixecà i, engrapant la Fada que tenia més a l'abast pel seu vestit de vapors multicolors, exclamà:
«Ei!, senyora!, ens oblideu! Encara falta el meu petit! No vull haver vingut per a res.»
La Fada podia estar desconcertada, puix que ja no quedava res. Tanmateix recordà a temps una llei ben coneguda, per bé que rarament aplicada, en el món sobrenatural, habitat per deïtats impalpables, amigues de l'home, i sovint obligades a adaptar-se a les seues passions, com ara les Fades, els Gnoms, les Salamandres, les Sílfides, els Silfs, les Nixes, els Ondins i les Ondines -em referesc a la llei que concedeix a les Fades, en un cas semblant, és a dir, el cas de l'exhauriment dels lots, la facultat de donar-ne encara un, de suplementari i excepcional, sempre, però, que tinga prou imaginació per crear-lo immediatament.
Així, doncs, la bona Fada contestà, amb un aplom digne del seu rang: «Done al teu fill... jo li done... el Do de plaure!».
"Però plaure com?, plaure...?, plaure a fi de què?», preguntà obstinadament el petit botiguer, que era sens dubte un d'aquests raonadors tan comuns, incapaços d'elevar-se fins a la lògica de l'Absurd.
«Perquè sí!, perquè sí!», replicà la Fada irritada, i li donà l'esquena; i, incorporant-se al seguici de les seues companyes, els deia: «Què en penseu d'aquest petit francès vanitós que vol comprendre-ho tot, i que, després d'obtenir per al seu fill el millor dels lots, encara gosa interrogar i discutir l'indiscutible?»
Charles Baudelaire. El "Spleen" de París, petits poemes en prosa. Traducció Anna Montero i Vicent Alonso. Edicions 3 i 4. (pgs 71-73)
Enllaços
Charles Baudelaire
Le Spleen de Paris
Les dons des fées