cromets #d'autors tastats

cromets
de color
de col.lecció
navegants
contacta
arxius
 


Diumenge, 30 d'abril

Suite francesa

Irène Némirovsky


 suite francesaCalent, pensaven els parisencs. L'aire de la primavera. Era de nit en temps de guerra, alarma. Però la nit s'esmorteeix, la guerra està lluny. Els qui no dormien, els malalts colgats al llit, les mares que tenien fills al front, les dones enamorades amb els ulls emmusteïts per les llàgrimes sentien la primera alenada de la sirena. De moment només era una inspiració profunda semblant al sospir que surt d'un pit oprimit. Van passar uns instants abans que tot el cel no s'omplís de clamors. Feia l'efecte que arribaven de lluny, del fons de l'horitzó, sense pressa! Els qui dormien somiaven el mar que empeny endavant les onades i els còdols, en la tempesta que sacseja el bosc el mes de març, en un ramat de bous que corre feixuc i fa trontollar el terra amb els unglots, fins que al final el son claudicava i l'home, desclucant una mica els ulls, murmurava:

-¿És l'alarma?

Les dones, més nervioses, més vives, ja estaven dretes. N'hi havia que, després d'haver tancat finestres i porticons, se'n tornaven al llit. El dia abans, dilluns 3 de juny, havia estat la primera vegada des del començament de la guerra que havien caigut bombes a París; però el poble continuava tranquil. Tot i així, les notícies eren dolentes. Feia de mal creure. No hauria costat menys creure en la nova de la victòria. «No s'entén», deia tothom. Sota la llum d'una llanterna, la gent vestia les criatures. Les mares agafaven a coll els petits cossos feixucs i tebis: «Vine, no tinguis por, no ploris». És l'alarma. Tots els llums s'apagaven, però sota aquell cel de juny daurat i transparent es veien totes les cases i tots els carrers. I semblava que el Sena concentrés totes les lluors disperses i les reflectís centuplicades com un mirall bisellat. El riu atreia les finestres no prou ben dissimulades, els teulats que mirallejaven l'ombra prima, les ferramentes de les portes, cada ressalt de les quals brillava feblement, uns quants semàfors que aguantaven més estona que els altres, sense que se sabés per què, els captava i els feia jugar sobre l'aigua. Des de dalt, es devia veure com lliscava, blanc com un riu de llet. Guiava els avions enemics, pensaven alguns. D'altres afirmaven que era impossible. En realitat, no se sabia. «Jo em quedo al llit» murmurava alguna veu ensonyada, «no tinc pas por». «Però n'hi ha prou amb un cop», responia la gent de seny.

A través de les vidrieres que protegien les escales de servei als edificis nous, es veien baixar un, dos, tres llumets: els veïns del sisè fugien de les altures; duien llanternes elèctriques enceses a pesar de les normes. «Prefereixo no trencar-me la crisma per les escales, ¿véns, Émile». La gent abaixava la veu, instintivament, com si l'espai fos ple de mirades i orelles enemigues. Se sentien petar, les unes rere les altres, les portes que es tancaven. Als barris populars, sempre s'aplegava una gentada als metros, als refugis que feien pudor de brut, mentre que els rics es limitaven a quedar-se a les porteries, parant l'orella als esclats i les explosions que havien d'anunciar la caiguda de les bombes, atents, amb el cos redreçat com animals inquiets al bosc quan ve una nit de cacera; els pobres no tenien pas més por que els rics; no s'aferraven pas més a la vida, però eren més gregaris, es necessitaven els uns als altres, necessitaven agafar-se els colzes, gemegar o riure junts. Aviat clarejaria; un reflex pervinca i plata lliscava per les llambordes, les baranes dels molls, les torres de Notre-Dame. Hi havia sacs de sorra que encerclaven els edificis principals fins a mitja altura, tapaven les ballarines de Carpeaux a la façana de l'Òpera, ofegaven el crit de La marsellesa a l'Arc de Triomf.

Encara força lluny, retrunyien els canons, però després s'acostaven i tots els vidres responien tremolant. Hi havia infants que naixien en habitacions càlides amb les finestres absolutament tapades per tal que no se n'escapés gens de llum, i els seus plors feien que les dones oblidessin el so de les sirenes i la guerra. A les orelles dels moribunds, els canons tenien un so dèbil i desproveït de significat, un soroll més de l'onada sinistra i vaga que acull l'agonitzant com una marea. Les criatures petites, enganxades a les seves mares, dormien plàcidament i amb els llavis feien un clapoteig lleuger que recordava el d'un anyell que mama. Els carros dels verdulaires, abandonats durant l'alarma, s'estaven al carrer carregats de flors fresques.

El sol s'enfilava, encara ben vermell, per un firmament sense núvols. Es va sentir una canonada, aquesta tan a prop de París que els ocells van alçar el vol del cim de tots els monuments. Molt amunt planaven grans ocells negres, invisibles la resta del dia; estenien sota el sol les ales glaçades de rosa, després venien els coloms grassos i parrupadors i les orenetes; els pardals saltironaven tranquil·lament pels carrers deserts. Als costats del Sena, cada pollancre portava un ramell d'ocellets torrats que cantaven tan fort com podien. Al fons dels soterranis finalment se sentia una crida llunyana, esmorteïda per la distància, una mena de xaranga amb tres tons. El final de l'alarma.

Irène Némirovsky. Suite francesa. Traducció d'Anna Casassas. Editorial La Magrana (Les ales esteses. (pags 25-27)

Observación de la guerra
cromets2:46 p. m.