cromets #d'autors tastats

cromets
de color
de col.lecció
navegants
contacta
arxius
 


Dissabte, 16 de setembre

Hongria

Sándor Márai: "¡Föld, Föld!

¡Föld, Föld! De sobte, per sorpresa meva, vaig tenir la sensació que em faltava alguna cosa. Com un asmàtic que de sobte es queda sense aire, vaig sentir una mancança: faltava la veritat. Perquè aquell dia (i també durant els anys venidors, molt breus) es va revelar que tot el que m'envoltava -la independència d'un poble petit, el dret a l'autodeterminació d'un petit país- era una il·lusió i una quimera. Més tard llegiria que Bujarin, Rosa Luxemburg i Radek declaraven que el dret d'autodeterminació era fruit de l'idealisme burgès. (Aquell moment d'il·luminació al passeig del Bastió va ser com el que experimenta algú que, després d'haver viscut durant tota la vida amb la mateixa persona, s'adona que no sap, en realitat, qui és ella i com és aquesta persona amb qui ha conviscut durant tants anys. I sobtadament desitjaria, per satisfer la seva insaciable curiositat, que l'altra persona es mostrés tal com és, fins i tot en el darrer instant, i que es manifestés en tota la seva realitat després d'haver estat callant sobre «allò»... Sobre què? Sobre la «veritat»? Sobre la seva pròpia veritat.) M'hauria agradat assabentar-me, d'una vegada per totes, de com era Hongria en realitat.

Perquè -en el moment del despertar de la consciència- acabava d'observar una cosa que experimentaria més endavant, vivint ja en la més terrible de les estranyeses: acabava d'adonar-me que no ho sabia. En aquest estat d'ignorància hi havia i continua havent-hi alguna cosa de fantasmagòric.

Léon Blum -qui, al capdavant del seu Front Popular, havia votat en el Parlament francès durant anys en contra dels pressupostos militars- va protestar aquell dia enèrgicament. Chamberlain va callar, perquè Anglaterra no estava preparada i «calia «retirar el vent de les veles». Mussolini «muntava guàrdia, al costat dels Alps, amb el fusell preparat,» és a dir, sense moure's. Roosevelt també va callar i a més es trobava lluny. Stalin segurament pensaria alguna cosa aquella matinada, però ell ja era famós en l'època per saber callar millor que ningú. I com tothom callava, i només parlava la ràdio de Viena, Hongria també callava.

Sándor Márai.!Tierra, Tierra!. Editorial Salamandra. Traductora Judith Xantus Szarvas. (pgs 57-58)
cromets7:22 a. m.
 


Dijous, 7 de setembre

Sándor Márai: "¡Föld, Föld!" (Terra, Terra!)


¡Föld, Föld! Ese ruso bajito que hablaba sin parar me recordó asimismo a otro personaje literario: el zapatero ruso que en Guerra y Paz explica a Pierre Bezujov, el gran y poderoso señor que cae preso, que dar sentido a la vida humana es una empresa sencilla y quizá no del todo exenta de esperanza... Aquel ruso también me estaba explicando algo a mí, se golpeaba el pecho, miraba hacia arriba, meneaba la cabeza, lloraba a lágrima viva y se secaba el llanto con el puño sin dejar de hablar. Yo lo escuchaba sin decir palabra. Sólo entendí que se sentía muy desgraciado. Así que en un momento determinado le puse una mano en el hombro, y entonces me miró con los ojos llenos de lágrimas. Sonrió con tristeza, como excusándose, y a continuación hizo un gesto, indicando así que se avergonzaba de su propia debilidad.

En ese instante llegó a la casa la joven que convivía con nosotros y que nos servía de intérprete. El ruso parlanchín despertó a su compañero y se fueron sin despedirse, en aquella tarde de enero llena de bruma, hacia la puerta, el jardín, la línea de fuego. En la puerta se detuvo, como quien se acuerda de algo, se volvió y me preguntó cuál era mi profesión. Cuando la intérprete se lo dijo, el ruso le respondió «jarasho», lo mismo que había dicho el primer soldado soviético que yo había conocido. Le pregunté por qué estaba jarasho, por qué estaba «bien» que alguien fuera escritor, por qué creía él que estaba «bien»...

Reflexionó unos momentos. Y respondió midiendo, cuidadoso, sus palabras, pronunciándolas lentamente, con un énfasis especial:

-Está bien porque si tú eres escritor, puedes decir lo que nosotros pensamos.

Sin mirarme, salió despacio junto a su compañero. No volvió la cabeza. La carrera de un escritor no suele merecer muchos reconocimientos. Pero yo conservo esa frase como una condecoración muy especial (...)

Sándor Márai.!Tierra, Tierra!. Editorial Salamandra. Traductora Judith Xantus Szarvas. (pgs 57-58)
cromets12:47 p. m.