Diumenge, 17 d'agost
Stendhal: "La Chartreuse de Parme". 1839 (La Cartoixa de Parma)
MILÀ, L'ANY 1796 El 15 de maig de 1796, el general Bonaparte va entrar a Milà encapçalant aquell exèrcit de jovent que acabava de passar el pont de Lodi i d'ensenyar al món que, després de tants de segles, Cèsar i Alexandre tenien un successor. Els miracles d'ardidesa i de geni dels quals fou testimoni Itàlia en uns quants mesos desensonyaren un poble adormit; només vuit dies abans de l'arribada dels francesos, els milanesos es pensaven que eren un reguitzell de bandolers, avesats a tocar pirandó indefectiblement davant les tropes de Sa Majestat Imperial i Reial: si més no, això era el que repetia als milanesos, tres cops la setmana, una mena de diariet no pas més gros que la mà, imprès en paper llord.
A l'Edat Mitjana, els llombards republicans havien mostrat una ardidesa igual a la dels francesos, i arribaren a fer prou mèrits com per veure llur capital arrasada de cap a cap pels emperadors d'Alemanya. D'ençà que havien esdevingut súbdits fidels, el seu gran quefer era imprimir sonets en uns mocadorets de tafetà rosa quan arribaven les noces d'alguna noia de família noble o bé rica. Dos o tres anys després d'aquesta època memorable de la seva vida, la noia en qüestió prenia un galantejador: de vegades, el nom del xixisbeu triat per la família del marit ocupava un lloc honorable en el contracte de matrimoni. Hi havia un bon tros de distància entre aquests costums efeminats i les emocions profundes que donà l'arribada imprevista de l'exèrcit francès. Ben aviat sorgiren costums nous i plens de passió. Un poble sencer es va adonar, el 15 de maig de 1796, que tot allò que havia respectat fins aquell moment era supremament ridícul i, de vegades, odiós. La partença del darrer regiment austríac assenyalà la fallida de les idees antigues: es va posar de moda de jugar-se la vida; tothom va veure que, per ser feliç després de segles de sensacions insípides, calia estimar la pàtria amb un amor veritable i anar a la recerça d'actes heroics. Estaven endinsats en una nit pregona per la continuació del despotisme garrepa de Carles V i de Felip II; n'aterraren les estàtues, i, de cop i volta, tot esdevingué inundat de llum. D'una cinquantena d'anys ençà, i a mesura que l'Enciclopèdia i Voltaire esclataven a França, els frares cridaven a la bona gent de Milà que aprendre de llegir o qualsevol altra cosa era una feinada ben inútil, i que pagant del tot puntualment el delme al capellà, i explicant-li fidelment els petits pecats de cadascú, podien tenir gairebé la certesa de trobar un bon lloc al paradís. Per enllestir del tot l'aclaparament d'aquell poble abans tan terrible i tan filòsof, Àustria li havia venut a bon preu el privilegi de no donar reclutes a l'exèrcit.
El 1796, l'exèrcit milanès era compost per vint-i-quatre faquins vestits de vermell, que guardaven la vila concertant-se amb quatre magnífics regiments de granaders hongaresos. La llibertat dels costums era extrema, però la passió molt poc freqüent; d'altra banda, a més del ròssec d'haver-ho d'explicar tot al capellà, sota pena de ruïna fins i tot en aquest món, la bona gent de Milà era sotmesa encara a certes petites traves monàrquiques que no deixaven pas de resultar vexants. Per exemple, l'arxiduc, que residia a Milà i governava en nom del seu cosí, l'Emperador, havia tingut la idea lucrativa de dedicar-se al comerç de blat. En conseqüència, els pagesos tenien prohibit de vendre llur forment abans que Sa Altesa tingués els magatzems ben plens.
Pel maig del 1796, tres dies després de l'entrada dels francesos,un miniaturista jove, una mica foll, anomenat Gros, famós temps a venir, i que havia arribat amb l'exèrcit, en sentint explicar al gran cafè dels Servi (que llavors era de moda) les conteses de l'arxiduc, que a més era enorme, va agafar la llista dels gelats impresos a tall de pasquí en un full de paper groc. Al revers del full, dibuixà el rabassut arxiduc; un soldat francès li ventava un cop de baioneta al ventrell i, per comptes de sang, en sortia una quantitat increïble de blat. La cosa anomenada plasenteria o caricatura no era pas coneguda en aquell país de despotisme cautelós. El dibuix que Gros havia deixat en una taula del cafè dels Servi va semblar un miracle davallat del cel; de nit, el gravaren, i l'endemà en foren venuts vint mil exemplars.
El mateix dia enganxaven a les parets l'anunci d'una contribució de guerra de sis milions, dictada per les necessitats de l'exèrcit francès, el qual, després de guanar sis batalles i de conquerir vint províncies, es trobava mancat solament de sabates, de pantalons, de vestits i de barrets.
La massa de felicitats i de plaer que féu interrupció a Llombardi amb aquells francesos tan pobres fou tal que només els capellans i uns quants nobles s'adonaren de la feixuguesa d'aquella contribució de sis milions, que ben aviat fou seguida de moltes altres. Aquells soldats francesos es passaven el dia cantant i fent gatzara; tenien menys de vint-i-cinc anys, i el seu general en cap, que en tenia vint-i-set, passava per ser l'home de més edat de tot l'exèrcit. Aquella alegria, aquella joventut, aquella despreocupació, replicaven d'una faisó plaent a les predicacions furibundes dels frares que, de sis mesos ençà, anunciaven des de dalt de les trones sagrades que els francesos eren monstres, obligats, sota pena de mort, a calar foc pertot arreu i tallar el cap de tothom. A fi i efecte d'això, cada regiment duia una guillotina a la capçalera (...)
Stendhal. La Cartoixa de Parma. Traducció Pere Gimferrer. Barcelona, edicions 62. 1981. Pg 17-19
Enllaços: Stendhal, La Chartreuse de Parme (text) , wikipedia
Etiquetes de comentaris: Stendhal
Divendres, 1 d'agost
Stendhal. "Le rouge et le noir". 1830 (El roig i el negre).
-El meu mal ve de més lluny. Fa quatre anys, tenia quaranta anys i cinc-cents mil francs; avui tinc quatre més i probablement aviat tindré cinquanta mil francs menys, perquè els perdré amb la venda del castell de Montfleury, situat a la ribera del Roine, una posició superba.»A París estava fart d'aquesta comèdia perpètua a què obliga això que nosaltres anomenem civilització del segle XIX. Tenia set de senzillesa i de bona fe, i vaig comprar una terra a la muntanya, a prop del Roine: no hi ha res més bonic sota el cel.
»El rector del poble i els terratinents de la comarca em van anar al darrera sis mesos seguits. Jo els convido a dinar i els dic: "Me n'he anat de París per no parlar de política ni sentir-ne a parlar més. Com veieu, no estic subscrit a cap diari. Com menys cartes em porta el carter, més content estic".
»Aquests no eren els plans del rector: aviat em trobo exposat a mil demandes indiscretes, embolics, etc. Jo volia donar als pobres dos o tres-cents francs per any i em diuen que els entregui a associacions piadoses: la de Sant Josep, la de la Mare de Déu, etc. M'hi nego i m'he de sentir dir tots els insults imaginables. Caic en la trampa d'enfadar-me. Ja no puc sortir al matí a admirar la bellesa de les muntanyes sense topar amb alguna contrarietat que em tregui de les meves meditacions i em recordi, de manera ben desagradable, la mala fe de les persones. Per exemple, quan fan la processó de les rogatives (m'agrada molt sentir-ne el cant, que probablement és una tonada grega), ja no em vénen a beneir els camps, perquè el rector els ha dit que són propietat d'un impiu. A una pagesa vella molt devota se li mor la vaca i diu que és perquè a la vora hi ha un estany que és propietat d'un impiu, d'un filòsof vingut de París, i al cap de vuit dies em trobo tots els peixos de panxa enlaire, enverinats amb calç. Em mortifiquen de totes les maneres possibles. El jutge de pau, un home honrat però que té por de perdre la plaça, no em dóna mai la raó. Per a mi, la pau del camp és un infern. Quan han vist que m'abandonava el rector, que és el cap de la Congregació del poble, com que tampoc tinc el suport del capità retirat, que és el cap dels liberals, tots se m'han tirat a sobre; fins i tot el paleta, que des de feia un any vivia gràcies i mi; fins i tot el carreter, que em volia estafar impunement quan m'arreglava les arades.
»Per no quedar-me sol del tot i poder guanyar almenys algun dels plets que tinc posats, em faig liberal; pero arriben les maleïdes eleccions que tu deies abans i em demanen el vot.
-¿Per a un desconegut? .
-Al contrari. Per a un home que conec massa bé. M'hi nego... terrible imprudència! Des d'aquest moment, també amb els liberals en contra, la meya posició es torna intolerable. Em fa l'efecte que si al rector se li hagués ficat al cap acusar-me d'haver assassinat la meva criada, haurien sortit vint testimonis de cada bàndol disposats a jurar que m'havien vist cometre el crim.
- Tu vols viure al camp sense afalagar les passions dels teus veïns, sense ni tan sols escoltar-ne les xafarderies. Quin error!...
-En fi, ja l'he reparat. Montfleury està en venda. Si no hi ha més remei, hi perdré cinquanta mil francs, però no puc ser més feliç: deixo aquest infern d'embolics i hipocresies. Vull buscar la solitud i la pau campestre a l'únic lloc on existeixen en tot França: en un quart pis que doni als Camps Elisis. I encara no veig clar del tot si, subministrant pa beneït a la parròquia del Roule, no m'exposaré a començar una nova carrera política. (...)
Stendhal. Le rouge et le noir (El roig i el negre). Traducció Ferran Toutain. Editorial destino. Col·lecció la Butxaca.Pg 278-280
Enllaços: Stendhal (en català), Stendhal (en francès)
Etiquetes de comentaris: Stendhal