cromets #d'autors tastats

cromets
de color
de col.lecció
navegants
contacta
arxius
 
Anna Karenina. Lev Tolstoi 

  Totes les famílies felices s'assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera.

A la casa dels Oblonski tot anava de capgirell. La muller, assabentada que el marit estava en relacions amb la institutriu francesa que havien tingut, li havia declarat que no podia viure amb ell sota un mateix sostre. Aquesta situació, que ja feia tres dies que durava, esdevenia dolorosament feixuga no solament a marit i muller, sinó a tots els membres de la família i a la gent de la casa. Tots ells experimentaven la sensació que llur vida comuna no tenia cap sentit i que estaven menys lligats entre ells que les persones que es troben accidentalment en un hostal qualsevol. La muller no sortia dels seus apartaments; al marit, ja feia tres dies que no el veien; els nens corrien per tota la casa com si s'haguessin perdut; l'anglesa s'havia barallat amb la majordoma i havia escrit una carta a una amiga demanant-li que li cerqués un altre lloc; el cuiner ja era fora des del dia abans a l'hora de dinar; la cuinera negra i el cotxer havien demanat el compte.

 Dos dies desprès de la baralla, el príncep Stepan Arkàdievitx Oblonski - Stiva, com l'anomenaven en la bona societat- , a l'hora habitual, és a dir, a les vuit del matí, es despertà no al dormitori de la muller, sinó al seu gabinet, al sofà de tafilet. Girà el seu cos ple de carns i ben apeixat damunt les molles del sofà, com si es volgués tornar a adormir per una llarga estona, abraçà fortament el coixí de l'altra banda i enfonsà la galta; però tot d'una féu un bot. s'assegué al sofà i obrí els ulls.

 "Sí, sí, com havia anat la cosa? - pensava recordant un somni-. Sí, com ha anat? Alabin donava un dinar a Darmstadt; no, no a Darmstadt, sinó en un indret americà. Sí, però allí Darmstadtera a Amèrica. Alabin donava un dinar damunt unes taules de vidre, sí, i les taules cantaven: Il mio tesoro, però no, no era Il mio tesoro, sinó a alguna cosa millor; hi havia també unes dones en forma de garrafetes", recordà.

Els ulls de Stepan Arkàdievitx lluïren joiosament, i es posà consirós bo i somrient. " Sí, estava molt bé, molt bé. Hi havia encara moltes altres coses magnífiques, que hom no pot expressar despert, ni de paraula ni de pensament." I, remarcant una franja de claror que penetrava pels costats d'uns estors de drap, tragué alegrement les cames fora del sofà, cercà amb els peus les sabatilles de tafilet i ribets daurats que li havia fet la seva dona (present del dia de l'aniversari, l'any passat), i, seguint el vell costum de deu anys allargà la mà, sense alçar-se, cap a l'indret on tenia penjada la seva bata al dormitori. I aleshores, en recordar tot d'una per què no dormia al dormitori de la muller, sinó al seu gabinet, el somriure desaparegué del seu rostre i arrufà el front.

 "Ai, ai, ai!", gemegà recordant-se de tot el que havia passat. I aparegueren altre cop a la seva imaginació tots els detalls de la baralla amb la muller, tot el que tenia de desesperada la seva salutació i, cosa encara més punyent, la seva pròpia culpa.

 "Sí! No em perdonarà ni em pot perdonar. I el més terrible és que, la culpa de tot, la tinc jo; la culpa és meva, però jo no sóc culpable. En això radica tot el drama - pensà- Ai, ai, ai!" proferí amb desesper recordant les impressions més feixugues de la baralla.

El més desagradable havia estat aquell primer moment, aleshores que, de retorn del teatre, joiós i satisfet, no va trobar aquesta última al saló, no va trobar-la tampoc, amb gran esbalaïment, al gabinet, i, finalment, la trobà al dormitori amb la carta - la dissortada carta que ho descobria tot- a la mà. Dolly, aquella Dolly, eternament atrafegada i plena de maldecaps i no gaire intel·ligent, segons ell considerava, seia immòbil amb la carta a la mà i se'l mirava amb una expressió d'horror, de desesperació i de ràbia.

 - Què és això? Què és això? - preguntà ella ensenyant-li la carta.

 I, en recordar l'escena, allò que turmentava Stepan Arkàdievitx, com passa sovint, era més aviat la manera com havia contestat a aquestes paraules de la muller que no pas el fet mateix.

 Li havia passat en aquell moment allò que s'esdevé quan un hom es veu sorprès en alguna cosa massa vergonyosa. No havia pogut preparar l'expressió del seu rostre per a la situació en què quedava davant la muller després d'ésser descoberta la seva culpa. En lloc de sentir-se ofès, de negar, de justificar-se, de demanar perdó, de mostrar-se àdhuc indiferent -tot hauria estat millor que no pas allò que havia fet-, el seu rostre, d'una manera completament involuntària ("reflexos del cervell", pensà Stepan Arkàdievitx, el qual era afeccionat a la fisiologia), tot d'una somrigué amb el seu somriure acostumat, somriure bonàs i, per això, estúpid.

Aquell somriure estúpid, no se'l podia perdonar. En veure aquell somriure, Dolly s'estremí com sota els efectes del dolor físic, es desfermà, amb l'ardència que li era pròpia, en un torrent de paraules dures i fugí de la cambra. D'aquell moment ençà no havia volgut veure el seu marit.

 "Tota la culpa la té aquest somriure estúpid", pensà Stepan Arkàdievitx. "Però què fer? Què fer?", es preguntava amb desesperació, i no trobava la resposta.

Anna Karenina (1873- 1877). Lev Tolstoi. Edicions Folio i edicions Proa. traductor, Andreu Nin. Volum I. Primera part, pag 11, 12, 13.

Enllaços: Anna Karenina. estudi (El gust per la lectura)
Anna karenina/ Viquièdia
Lev Tolstoi

Etiquetes de comentaris: ,

cromets1:43 p. m.
 
Ray Bradbury: "Les cròniques marcianes"


 Ray Bradbury( 22 d'agost del 1920/ 6 de juny del 2012)

 Desembre del 2001. ELS COLONS

Els homes de la Terra van venir a Mart. Van venir-hi perquè tenien por o perquè no en tenien pas, perquè eren feliços o perquè no ho eren gens, perquè se sentien com els Pelegrins o perquè no s'hi sentien mica. Cada home tria el seu motiu. Abandonaven esposes dolentes, feines dolentes o ciutats dolentes. Venien a trobar alguna cosa, per abandonar-ne alguna altra o per obtenir-ne una altra encara. Venien per desenterrar alguna cosa, per enterrar-ne una altra o per plantar-ne encara una altra encara. Venien amb somnis petits o grossos, o sense cap somni. Des de cartells a quatre tintes, un dit del govern assenyalava tothom, a totes les ciutats: AL CEL HI HA FEINA PER A VÓS: ¡VENIU A MART! Els homes es van llançar enlaire. Pocs al principi - uns quaranta-, perquè, fins i tot abans que el coet sortís cap a l'espai, molts ja se sentien a dins la gran malaltia. La malaltia s'anomena Solitud i es manifesta quan veieu el vostre poble nadiu fer-se petit a la mida d'un puny i, tot seguit, de la mida d'una llimona i, tot seguit, de la mida d'un cap d'agulla, per esvanir-se en acabat enmig del deixant de foc... Sentiu com si mai no haguéssiu nascut, com si mai no hagués existit el poble on vau néixer, com si no fóssiu enlloc, envoltat d'espai, res de familiar, només altres homes estranys... I, quan l'estat d'Illinois, Iowa, Missouri o Montana us desapareix enmig de mars de núvols i, encara més, quan els Estats Units s'encongeixen fins a convertir-se en una illa boirosa i tot el planeta Terra es converteix en una llardosa pilota de beisbol llançada ben lluny, us sentiu infinitament sols, fent tombs pels prats de l'espai, de camí cap a un lloc que no podeu ni imaginar. No era estrany, doncs, que al començament emigressin pocs homes. El nombre, però, va anar creixent constantment, en relació directa amb el nombre de terrícoles que ja eren a Mart. Com més serien, més bé s'ho passarien. Els primers, però, van haver d'espavilar-se solets...


Etiquetes de comentaris:

cromets2:03 p. m.
 
Dilluns 10 de gener

Mark Twain: "Guía para viajeros inocentes"

 The innocents abroad/capítol IV

After prayers the Synagogue shortly took the semblance of a writing school. The like of that picture was never seen in a ship before. Behind the long dining tables on either side of the saloon, and scattered from one end to the other of the latter, some twenty or thirty gentlemen and ladies sat them down under the swaying lamps and for two or three hours wrote diligently in their journals.
Alas! that journals so voluminously begun should come to so lame and impotent a conclusion as most of them did! I doubt if there is a single pilgrim of all that host but can show a hundred fair pages of journal concerning the first twenty days' voyaging in the Quaker City, and I am morally certain that not ten of the party can show twenty pages of journal for the succeeding twenty thousand miles of voyaging! At certain periods it becomes the dearest ambition of a man to keep a faithful record of his performances in a book; and he dashes at this work with an enthusiasm that imposes on him the notion that keeping a journal is the veriest pastime in the world, and the pleasantest. But if he only lives twenty-one days, he will find out that only those rare natures that are made up of pluck, endurance, devotion to duty for duty's sake, and invincible determination may hope to venture upon so tremendous an enterprise as the keeping of a journal and not sustain a shameful defeat.


One of our favorite youths, Jack, a splendid young fellow with a head full of good sense, and a pair of legs that were a wonder to look upon in the way of length and straightness and slimness, used to report progress every morning in the most glowing and spirited way, and say:

"Oh, I'm coming along bully!" (he was a little given to slang in his happier moods.) "I wrote ten pages in my journal last night--and you know I wrote nine the night before and twelve the night before that. Why, it's only fun!"

"What do you find to put in it, Jack?"

"Oh, everything. Latitude and longitude, noon every day; and how many miles we made last twenty-four hours; and all the domino games I beat and horse billiards; and whales and sharks and porpoises; and the text of the sermon Sundays (because that'll tell at home, you know); and the ships we saluted and what nation they were; and which way the wind was, and whether there was a heavy sea, and what sail we carried, though we don't ever carry any, principally, going against a head wind always--wonder what is the reason of that?--and how many lies Moult has told--Oh, every thing! I've got everything down. My father told me to keep that journal. Father wouldn't take a thousand dollars for it when I get it done."

"No, Jack; it will be worth more than a thousand dollars--when you get it done."

"Do you?--no, but do you think it will, though?

"Yes, it will be worth at least as much as a thousand dollars--when you get it done. May be more."

"Well, I about half think so, myself. It ain't no slouch of a journal."

But it shortly became a most lamentable "slouch of a journal." One night in Paris, after a hard day's toil in sightseeing, I said:

"Now I'll go and stroll around the cafes awhile, Jack, and give you a chance to write up your journal, old fellow."

His countenance lost its fire. He said:

"Well, no, you needn't mind. I think I won't run that journal anymore. It is awful tedious. Do you know--I reckon I'm as much as four thousand pages behind hand. I haven't got any France in it at all. First I thought I'd leave France out and start fresh. But that wouldn't do, would it? The governor would say, 'Hello, here--didn't see anything in France? That cat wouldn't fight, you know. First I thought I'd copy France out of the guide-book, like old Badger in the for'rard cabin, who's writing a book, but there's more than three hundred pages of it. Oh, I don't think a journal's any use--do you? They're only a bother, ain't they?"

"Yes, a journal that is incomplete isn't of much use, but a journal properly kept is worth a thousand dollars--when you've got it done."

"A thousand!--well, I should think so. I wouldn't finish it for a million."

His experience was only the experience of the majority of that industrious night school in the cabin. If you wish to inflict a heartless and malignant punishment upon a young person, pledge him to keep a journal a year (Chapter IV)


Enllaços: The innocents abroad, Mark Twain
Mark Twain: "Guía para viajeros inocentes. Ediciones del viento
primeres pàgines del llibre

Etiquetes de comentaris:

cromets12:47 p. m.
 


Dimecres, 15 de desembre

Brian Aldiss: "Super-Toys Last All Summer Long

 In Mrs. Swinton's garden, it was always summer. The lovely almond trees stood about it in perpetual leaf. Monica Swinton plucked a saffron-colored rose and showed it to David.
"Isn't it lovely?" she said.
David looked up at her and grinned without replying. Seizing the flower, he ran with it across the lawn and disappeared behind the kennel where the mowervator crouched, ready to cut or sweep or roll when the moment dictated. She stood alone on her impeccable plastic gravel path.
She had tried to love him.

When she made up her mind to follow the boy, she found him in the courtyard floating the rose in his paddling pool. He stood in the pool engrossed, still wearing his sandals.
"David, darling, do you have to be so awful? Come in at once and change your shoes and socks."
He went with her without protest into the house, his dark head bobbing at the level of her waist. At the age of three, he showed no fear of the ultrasonic dryer in the kitchen. But before his mother could reach for a pair of slippers, he wriggled away and was gone into the silence of the house.
He would probably be looking for Teddy.

Enllaços: Super-Toys Last All Summer Long
Brian W. Aldiss
cromets10:41 a. m.
 


Dimarts, 23 de febrer

Robert Louis Stevenson. Weir de Hermiston.

Weir de Hermiston En el més selvàtic extrem d’una parròquia coberta d’aiguamolls, lluny de la vista de tota casa humana, s’alça entre els brucs un munt de pedres, i una mica més a l’est, al vessant d’un monticle, un monument amb alguns versos mig esborrats. Allí fou on Chaverhouse matà amb les seves pròpies mans el Teixidor Penitent de Balweary; i el cisell de “Vell Mortalitat” havia dringat sobre aquella solitària làpida. D’aquesta manera la història pública i la privada assenyalaren amb dit sagnant aquell clot situat entre muntanyes; i després que el Cameronià donà allí la seva vida, fa dos-cents anys, en gloriosa follia, sense
reflexió ni pesar, el silenci del fangar havia estat torbat altra volta pe l’estrèpit de les armes de foc i els crits dels moribunds.


Weir de Hermiston. STEVENSON, Robert Louis. Edicions del Salobre. Traducció Joan Antoni cerrato.

enllaços Robert Louis Stevenson , Weir de Hermiston/ read online/ , Weir de Hermiston/full text

Etiquetes de comentaris:

cromets12:10 p. m.
 


Dimarts, 22 de desembre

Louis Begley. "El mundo formidable de Franz Kafka"

El mundo formidable de franz KafkaFranz Kafka, nacido en 1883, fue el hijo mayor de Herrmann Kafka (1852-1932) y Julie, de soltera Löwy (1856-1934). Eran una familia judía. Dos hermanos varones murieron al poco de nacer. Tuvo tres hermanas menores, nacidas en Praga al igual que él: Elli (1889-1941), Valli (1890-1942) y Ottla (1892-1943), su favorita y confidente. Las tres fueron asesinadas por los alemanes en los campos de concentración. Ante la presión de los boicots y la violencia ejercidos por los nacionalistas checos contra los negocios propiedad de "alemanes"- como se llamaba a la población germanófona de Bohemia, ya fueran judíos o gentiles-, Herrmann prescindió en su apellido primero de una r y luego de una n, pasando así a ser Herman. Se trataba de que su nombre sonara menos agresivamente teotónico. (pg 2o)

Louis Begley. "El mundo formidable de Franz Kafka". Ensayo Biográfico. Traductor Ignacio Villaro. Alba Editorial. 2009

Enllaços: Louis Begley,The Tremendous World I Have Inside My Head, Franz Kafka: A Biographical Essay
Kafka Project

Etiquetes de comentaris:

cromets11:12 a. m.
 


Dillluns, 12 d'octubre

Julian Barnes: Flaubert's Parrot

 The train-spotters's guide to Flaubert

Gustave belonged to the first railway generation in France; and he hated the invention. For a start, it was an odious means of transport. "I get so fed up on a train that after five minuts I'm howling with boredom. Passangers think it's a neglected dog; not at all, it's M. Flaubert, sighing". Secondly, it produced a new figure at the dinner table; the railway bore. Conversation on the topic gave Flaubert a colique des vagons; in june 1843 he pronounced the railways to be the third nost boring subject imaginable after Mm Lafarge (an arsenic poisoner) and the death of the Duc d'Orleans (killed in his carriage the previous year). Louise Colet, striving for modernity in her poeme "La Paysanne", allowed Jean, her soldier returning from the wars in search of his Jeanneton, to notice the running smoke of a train. Flaubert cut the line. "Jean doesn't give a damm about that sort of thing", he growled, "and nor do I."
But he didn't just hate the railway as such; he hated the way it flattered people with the illusion of progress. What the poin of scientific advance without moral advance? The railway would merely permit more people to move out, meet anb be stupid together. In one of his earliest letters, written when he has fifteen, he lists the misdeeds of modern civilisation: "Railways, poisons, enema pumps, cream tarts, royalty and the guillotine". "Two years later, in his essays on Rabelais, the list of enemies has altered - all except the first item: "Raylways, factories, chemists and mathematicians." He never changed. Flaubert's Parrot, pg 108

Enllaços:
Julian Barnes

Etiquetes de comentaris: ,

cromets2:40 p. m.
 


Dimarts, 3 de març

L'autobiografia de Charles Darwin(edició no censurada)


Charles Darwin 31 DE MAIG DE 1876
Records sobre el desenvolupament de la meva i ment i del meu caràcter.

Quan un editor alemany em va escriure per demanar-me un relat del desenvolupament de la meva ment i el meu caràcter, amb una mica d'esbós d'autobiografia, vaig pensar que l'afer em divertiria, i podria potser interessar els meus fills o els fills dels meus fills. A mi m'hauria agradat molt llegir ni que fos una breu i senzilla descripcció com aquesta del pensament del meu avi escrita per ell mateix, el que va pensar i fer i com va treballar. He provat d'escriure una experiència sobre mi mateix, com si estigués mort en un altre món i repassés la meva vida. No m'ha costat, ja que està quasi acabada. No m'he posat pedres al fetge pel que fa a l'estil literari.
Vaig néixer a Shrewsbury, el 12 de febrer de 1809. He sentir dir al meu pare que creia que les persones amb ments poderoses tenen records que es remunten fins a períodes molt inicials de les seves vides. No és el meu cas, ja que el meu primer record només arriba a quan tenia poc més de quatre anys, quan vam anar prop d'Abergele a banyar-nos al mar, i retinc alguns esdeveniments i llocs d'aquell fet amb certa claredat. La meva mare va morir el juliol de 1817, quan jo tenia una mica més de vuit anys, i és estrany que amb prou feines pugui recordar alguna cosa més que el seu llit de mort, el seu vestit de vellut negre i la seva taula de cosir, de construcció curiosa. Crec que la meva desmemòria es deu, en part, a les meves germanes que, per causa de la seva gran aflicció, mai no van voler parlar-me d'ella ni esmentar el seu nom, i, en part també, al seu estat previ d'invalidesa. Per la primavera d'aquell mateix any vaig començar a anar a una escola diurna de Shrewsbury, on vaig romandre un any. Abans d'anar a l'escola em va educar la meva germana Caroline, però dubto que aquest pla funcionés. Van dir-me que era molt més lent aprenent que la meva germana Catherine, i crec que en molts aspectes vaig ser un noi entremaliat. caroline era amable en extrem, llesta i entusiasta; però ho va ser massa en mirar de millorar-me; recordo clarament, al cap te tants anys, que abans d'entrar en la cambra on ella era em preguntava a mi mateix:" Què em retreurà, ara?" i m'entossudia a no fer cas del que em pogués dir.

Quan vaig anar a l'escola, ja tenia ben desenvolupada la meva afecció per la història natural, i, sobretot, pel col·leccionisme. Mirava de saber el nom de les plantes i recollia tota mena de coses: petxines, segells de lacrar, encunys de franqueig, monedes i minerals. La passió del col·leccionisme, que duu els homes a esdevenir naturalistes sistemàtics, persones virtuoses o garrepes, era molt forta en mi, i clarament innata, ja que cap de les meves germanes ni el meu germà no en mostraven cap signe. (...)(pg 35-36)

Charles Darwin. Autobiografia. Edició no censurada. Traducció Jaume Terradas. Introducció Martí Dominguez . Universitat de València/ Mètode num 60. 2009. 150 pg.

Enllaços: Tota la seva obra en anglès, , Introducció. Martí Dominguez

Etiquetes de comentaris:

cromets12:45 p. m.